Afegeix un nou comentari

«La librería», d’Isabel Coixet

La librería [vídeo]. Dir., Isabel Coixet; actors principals, Bill Nighy, Emily Mortimer, Patricia Clarkson; música, Alfonso de Vilallonga; fotog., Jean-Claude Larrieu. Barcelona, etc.: A Contracorriente Films, etc., 2017. 110 min. Basada en la novel·la del mateix títol, de Penelope Fitzgerald.

No passa gaire sovint que s’estrenin pel·lícules on hi aparegui una llibreria de forma preeminent... però menys sovint que una en sigui la protagonista (bé, a veure, la protagonista és la llibretera, però no hi ha llibretera sense llibreria).

Parlem, òbviament, de la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet; una adaptació de la novel·la escrita per Penelope Fitzgerald l’any 1978. En aquest article no parlarem del llibre, només en la mesura justa i necessària: està previst que aviat se’n publiqui la ressenya literària en aquest mateix blog smiley.

Comencem parlant de la directora: a Isabel Coixet no li cal presentació. Va començar a fer les seves pròpies pel·lícules amb només vuit anys amb una càmera de vídeo de 8 mm que li van regalar per la primera comunió. Fins avui en dia ha dirigit unes 20 pel·lícules, algunes mundialment conegudes i premiades com Mi vida sin mí.

La pel·lícula es va rodar en anglès i està protagonitzada per la britànica Emily Mortimer. Es tracta d’una coproducció entre Espanya, el Regne Unit i Alemanya.

Per qui no hagi vist la pel·lícula ni hagi llegit el llibre, us resumiré en un parell de línies l’argument:

La Florence Green és una dona de mitjana edat que decideix muntar una llibreria en un poble que no sembla, a priori, que es llegeixi gaire. Però les il·lusions i l’empemta de muntar un negoci així xoquen de seguida amb els interessos de la Violet Gamar, una dona influent que li posarà diverses traves...

A risc de fer spoilers, ho deixaré aquí.

Ara anem a parlar de la pel·lícula i de l’adaptació. Ho faré des de dues vessants: l’objectiva i la subjectiva.

  • Objectivament podríem dir que és una bona adaptació. I no perquè ho digui jo, no, sinó perquè a la Fira del Llibre de Frankfurt el guió va rebre un premi a la millor adaptació literària. Tant l’adaptació com la pel·lícula en si han guanyat forces premis i tenen encara nominacions (Goya, Gaudí) que poden aportar-n’hi més. I pel que fa a les xifres, són molt positives, tenint en compte que no és una pel·lícula molt comercial: 2 milions d’euros de beneficis a Espanya en tan sols un mes i mig de projecció.
  • Subjectivament parlant (i aquí m’enrotllaré més, si em permeteu) crec que és una adaptació fantàstica. No em tireu pedres, però crec que poques vegades he notat que una pel·li m’ha agradat més que un llibre. Coixet ha sabut dotar d’humanitat els personatges de la història per fer-los més entranyables (els que ho són) i més humans. Les relacions entre segons quins personatges, per exemple, inexistents o molt fredes en la versió literària, ara adopten una calidesa tendre. Sense anar més lluny: la jove protagonista (una nena de 10 anys que ajuda a la llibreria) canvia totalment a la pel·lícula i li dona un nou valor (fins i tot participa en un final lleugerament canviat).

Alguns potser direu que si fos una bona adaptació, s’hauria d’haver mantingut fidel a la fredor dels personatges. No sé. Potser no és només fredor, sinó falta de calidesa (que no és del tot el mateix) i dotar els personatges de més vida.

Sobre la ciutat, la llibreria i els entorns puc dir que sí, que ho clava bastant i quan llegeixes el llibre t’ho imagines més o menys així (bé, potser jo, la llibreria me la imaginava més petitona, però això potser ja són coses meves).

I malgrat alguns canvis i algunes llicències que es prenen a l’hora d’adaptar el llibre, crec que falten dues coses. Una no gaire important i l’altra, crec que sí:

  1. Al llibre hi apareix un fantasma. Un poltergeist. Si mirem la contracoberta, hi llegim: «adquiere así un edificio que lleva años abandonado, comido por la humedad y que incluso tiene su propio y caprichoso poltergeist». Ni rastre, a la pel·li. Però vaja, això també passa a les pel·lícules de Harry Potter: diria que el Peeves mai va arribar a sortir...
  2. Això ja és més greu: al llibre es parla d’una biblioteca. O sigui, la llibretera vol fer un servei de préstec dins de la pròpia llibreria. No surt a la pel·li. Això em va sobtar bastant perquè se’n parla bastant i inclús hi ha una escena interessant al voltant d’aquesta biblioteca i una clienta. (Si voleu saber-la, haureu de buscar el llibre.)

Bé, resumint: és una bona pel·lícula. Ritme tranquil, personatges ben treballats, escenaris i context ben trobats i un argument interessant. Els llibreters crec que poden estar contents de tenir una llibretera com la Florence al gremi.

Actualització. Com a notícia de darrera hora, afegiré que aquesta pel·lícula ha estat guardonada amb dos premis Gaudí 2018: a la millor música original (d’Alfonso de Vilallonga) i a la millor direcció artística (de Llorenç Miquel).

Eli Ramirez   
Bibliotecària, CRAI Biblioteca del Campus Bellvitge, UB

tipus document: 

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.