Afegeix un nou comentari

Grans coincidències i alguna divergència entre dos llibreters

Thorel, Christian. Tocar, dudar, hojear: la librería Ombres Blanches. Pról., Jordi Soler. Trad., Gabriela Torregrosa. Madrid: Trama, 2018. 83 p. (Tipos móviles; 25). ISBN 978-84-945692-7-2. 15 €.

Els responsables d’aquest blog m’han tornat a proposar que comentés les memòries d’un llibreter,[1] en aquest cas Christian Thorel, un gran llibreter d’una petita llibreria anomenada Ombres Blanches, perquè ha sigut capaç d’aixecar-la i convertir-la en una d’enorme al centre mateix de Tolosa de Llenguadoc. Suposo que m’han fet la proposta per segona vegada perquè hi veuen unes afinitats, una semblança entre la trajectòria d’ell i la meva, la d’un llibreter mitjà de Barcelona que va intentar traslladar la seva llibreria del Barri Gòtic al cor de l’Eixample fa quatre anys, amb l’ajuda imprescindible d’Èric del Arco, el meu soci junior, i sembla ser que ens n’hem sortit, de moment.

Hi he trobat, també, un altre paral·lelisme: hi ha una relativa coincidència d’edats i de dates: ell va néixer el 1953 i jo el 1949. Ell va començar a treballar a la petita llibreria que ja existia el 1979 i n’agafa les regnes el 1981, mentre que jo m’embarco en la creació de Documenta el 1974 i la inaugurem el 1975. Són uns cinc anys de separació justificats per la distància entre les dues dates de naixement.

Christian Thorel creu que està predestinat i ho demostra només començar el llibre: la seva data de naixement coincideix amb la data de defunció d’un músic que ell aprecia molt: Prokófiev. Com que el llibreter francès és amant del cinema, igual que jo, valora molt la seva col·laboració amb Eisenstein, sobretot a l‘extraordinària pel·lícula Alexandr Nevski. Però, casualment, Stalin va morir el mateix dia que el músic, el cinc de març del 1953. La gran notícia de la desaparició del dictador va ofegar la del decés de Prokófiev. Creu que l’acumulació de fets en aquesta data dona una llum especial al seu naixement; em sembla que va ser un dia en què els astres van tenir molta feina. El dia del meu naixement va ser absolutament anodí.

Durant la seva adolescència, estava destinat d’entrada a estudiar enginyeria, però el va atropellar un automòbil, va haver de passar nou mesos a l’hospital, i aquí va aflorar la seva passió per la lectura; se’n va sortir de l’accident i es va produir aleshores un allunyament de les certeses matemàtiques i van començar els entusiasmes literaris, musicals, cinematogràfics i polítics. Quan va fer els vint anys, els llibres el criden, diu literalment, i decideix contribuir a la seva presència en el món d’una manera decidida. Reconeix que, en una escapada a París, com les que fèiem nosaltres a finals del franquisme, va descobrir el paper del llibre com a propagador d’idees.

Quan jo tenia uns cinc anys, em van diagnosticar tuberculosi i vaig haver de passar sis mesos al llit. A vegades he pensat que em vaig aficionar a la lectura d’una manera absoluta en aquella temporada tan llarga i avorrida d’imposada quietud. La possibilitat d’estudiar res que no fos Filosofia i Lletres era tan hipotètica que ni jo ni cap familiar pròxim es va plantejar que estudiés una carrera tècnica. Però la de lletres no tenia cap més sortida que l’ensenyament, i a mi no em seduïa en absolut la idea. Va ser Ramon Planes, el meu antic soci, qui em va proposar obrir conjuntament una llibreria perquè es trobava en el mateix atzucac. I ens hi vam posar, potser no tan conscients com Thorel, però sí convençuts del paper de difusió cultural que havia de realitzar l’aventura que estàvem començant.

A partir d’aquí, s’acaben de moment les coincidències o el paral·lelismes vitals, encara que siguin molt agafats pels pèls: ell no troba feina de llibreter d’entrada, mira aquí o truca allà, aconsegueix treballar sis mesos en una llibreria de Rouen, fins que li proposen dirigir la petita llibreria de Tolosa i, dos any més tard, fer-se’n soci. Llavors, coneix sobretot Jérôme Lindon, l’editor de Les Éditions de Minuit i gran agitador cultural, amb qui va mantenir un contacte estret fins a la seva mort; però també coneix molta més gent del món llibreter, editorial, gremial i literari.

Explica detalladament la lluita a França pel preu fix del llibre, del qual és un fervent partidari, i aquí sí que les coincidències filosòfiques són totals. Però nosaltres, els llibreters catalans i espanyols, no vam haver de lluitar amb un molt poderós FNAC que defensava el preu lliure. Aquí, per sort, la implantació de la llei del llibre, que garantia el preu fix, és del 1975, quan érem uns llibreters novets i tendrets, malgrat que la publicació del reglament corresponent es va endarrerir uns quants anys. Però l’arribada del FNAC a Espanya, a finals dels noranta, també va tenir repercussió perquè va influir en el fet de modificar la llei per introduir-hi la possibilitat de fer un descompte d’un 5 % en el preu del llibre, i els gremis van haver de cedir.

El llibreter explica, també, amb qui compta en les diverses ampliacions de la llibreria, amb quins autors, editors o llibreters es relaciona i, cosa sorprenent entre nosaltres, la seva participació en les diverses organitzacions de llibreters independents que es munten i es desfan a França, en defensa d’aquest tipus de llibreria; perquè ell defensa amb entusiasme les llibreries literàries i de ciències humanes com la seva... i com la meva! Una altra coincidència... Amb el dinamisme que tenen els llibreters francesos, s’entén molt bé la pervivència de la magnífica xarxa de llibreries independents de què disposa el país veí.

Mentrestant, i com que li agraden els projectes i les utopies, Christian Thorel trasllada la llibreria, l’amplia més d’una vegada i s’obre als nous temps: considera que una llibreria, per poder sobreviure, ha de ser un espai de trobada i, amb aquesta finalitat, hi munta xerrades, hi organitza exposicions, hi projecta cine i recorda amb emoció que van començar a fer catàlegs en paper dels llibres que tenien, per matèries! Dic que ho fa amb emoció perquè s’hi estén explicant-ho i ho entenc molt bé perquè, als inicis dels vuitanta, també ho vam intentar fer i no ens en vam poder sortir davant de les dificultats tècniques i econòmiques que l’empresa comportava.

Bastant enrabiat, ens explica que el 1996 van participar en una mena de fira llibresca on tenien una parada important, i Pascal Quignard hi va intervenir parlant sobre el seu llibre La nuit sexuelle. Els integristes morals –i no islàmics–, sense informar-se de què anava el llibre, els van destruir la parada amb una barreja de gasolina i oli de cotxe que va cremar uns quatre mil llibres. La justícia francesa ho va tapar amb un silenci vergonyós. Documenta i altres llibreries, els anys 74/75, per motius polítics, també vam patir agressions amb còctels molotov, però ens en vam sortir bé. I la justícia també va mirar cap a una altra banda, però encara regnava Franco.

Quan exposa el que ha de ser una llibreria fa vint anys i ara, les coincidències conceptuals tornen a ser absolutes: els que hi treballen formen un equip, que és qui organitza les seccions. Fins a tal punt, que són els responsables de la seva ubicació i distribució dintre del local, que en cada ampliació s’ha de reorganitzar per mantenir i respectar-ne la filosofia; perquè Ombres Blanches ha de ser, per damunt de tot, literària i humanística. Considera que el llibreter ha de ser capaç d’improvisar i necessita tenir molta inventiva per tirar endavant nous projectes.

Al voltant de l’any 2000, confessa una actitud que no he compartit mai: va presentar una certa resistència a l’entrada de la informàtica en el món dels llibres; però també reconeix que va acabar descobrint que és una eina imprescindible i que no es podia menystenir.

I per acabar, s’ha adonat que l’arribada d’Internet ha tingut una influència enorme en el comportament de la clientela i que només queda un camí: en una llibreria autònoma hi entra tota mena de gent que busca noves lectures: «La llengua, les llengües s’activen en el creuament de mirades, de rostres. Reivindiquem la diversitat d’editorials, de llibres, de traduccions, la diversitat de veus, el cosmopolitisme». És, doncs, un lloc de contacte, però també de fricció, i s’hi entrecreuen posicions, conviccions, gèneres o classes socials i, per tant, està lligada als canvis que viu una ciutat.

Siguem-hi sensibles! Un epíleg magnífic del llibre ens en dona la clau.

Josep Cots, de llibreria Documenta


[1] N. de la R. Vegeu la darrera ressenya de Josep Cots aquí.

 

tipus document: 

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.