Afegeix un nou comentari

Un pont de llibres infantils, que encara hem d’acabar de construir

Lepman, Jella. Un puente de libros infantiles. Vigo: Creotz, 2017. 243 p. (Velda autoras). ISBN 978-84-941473-8-8. 16 €.

Jella Lepman fou testimoni actiu del moment posterior a la Segona Guerra Mundial, un esdeveniment únic en la història: quan els vencedors de la guerra van assumir les tasques d’ajudar els vençuts a aixecar-se, i es trencaven el cap pensant com fer-ho. L’exèrcit americà sobretot, però també el francès i el soviètic, van ocupar Alemanya i van treballar per la reconstrucció del país, per reeducar-lo, per obrir-lo a les llibertats i també per generar la inversió de negocis.

La principal missió de Lepman va ser investigar la situació de les dones i els infants i proposar ràpidament accions viables en l’àmbit de la cultura. El seu primer projecte potent va ser una exposició internacional de llibres infantils, que va créixer exponencialment i, gràcies a ella, tenim la Biblioteca Internacional de la Joventut a Munic, l’Organització Internacional per al Llibre Juvenil (l’IBBY, que té una branca a casa nostra, el CLIJCAT), i el reconegut premi Hans Christian Andersen.

Aquest és un llibre per llegir lleuger de cap a peus, seguint el fil narratiu de les anècdotes vitals de la seva protagonista. És un llibre per llegir a poc a poc, paint les descripcions d’uns fets històrics que ens fan reflexionar. És un llibre per llegir prenent nota de les idees que inspira per a nous projectes. És un llibre per llegir-lo ara que es parla tant d’adoctrinament. És un llibre per llegir i piular les seves citacions encoratjadores, o escriure-les a les pissarres tan mones que tenim. És un llibre per llegir apuntant títols que prescriu. És un llibre per riure’ns de com és d’absurda la burocràcia de les administracions. És un llibre inspirador.

Una dona per fer tornar la imaginació als infants
La història comença in media res, quan Lepman vola cap a Alemanya, vestida d’uniforme militar, com a assessora per a la reeducació dels infants i de les dones, en la zona d’ocupació americana. Per a aital tasca calia una mà femenina. El primer que havia de fer era investigar i ho va fer pam a pam, incansable, trotant sobre un jeep militar, recorrent un país destrossat per la guerra, esquivant bombes sense detonar. El que explica dels infants és terriblement trist, però ella hi troba una esperança:

«Solía pararme a hablar con ellos; les preguntaba por sus padres, por sus casas. Y cientos de veces recibí la misma respuesta: No tengo casa, no sé dónde está mi padre, ni mi madre, ni mis hermanos… Viajando, viajando por algún sitio. O muertos. […] Sus ojos seguían siendo infantiles, un milagro inconcebible.»

Es va entrevistar amb personalitats de la cultura, de la política i de la universitat que reclamaven que es treballés per alimentar l’esperit i per dotar la població de llibres, especialment als infants. Llegireu com van treballar per esborrar qualsevol rastre de Hitler, realitzant una «desnazificació» conscient, clara i contundent. Era un món desolat, afamat i sense futur. Com podrien tornar la imaginació als infants? Lepman ho va tenir clar, amb llibres il·lustrats, llegits, discutits, dibuixats.

Descobrirem una Jella Lepman plena de fortalesa i equanimitat i entusiasme. Declara sense pors que els interessos polítics i econòmics influïren en la inversió dels altres països en la reconstrucció d’Alemanya. «Lo negro no era negro, lo blanco no era blanco.» Parla de les innombrables tonalitats grises: els qui havien col·laborat amb Hitler, per ajudar des de dins, els qui havien estat al marge però tenien culpes a assumir. La responsabilitat de les accions està descrita en escenes quotidianes, simples però carregades de sentit.

Lepman era periodista i va començar a treballar assessorant editorials, revistes femenines i emissores de ràdio. Aconsellava els joves editors alemanys, als quals els mancava formació pràctica per desenvolupar el seu ofici, quan començaven a aparèixer llibres infantils de coneixements, i els oferia els seus coneixements sobre literatura de més enllà de les fronteres alemanyes, que havia desaparegut durant el nazisme.

Les revistes de Munic, Heute i Die neue Zeitung es van renovar per aconseguir informar sobre l’actualitat, prenent els Estats Units com a model de democràcia... Les dones alemanyes necessitaven consells pràctics per sobreviure en la precarietat de la postguerra. També calia il·lustrar-les sobre què havia passat en l’Europa ocupada per Hitler, i hi publicaven imatges de l’extermini, un dolor necessari per a la reeducació.

El canvi ha de començar amb la literatura infantil
Lepman va compaginar la feina d’assessora amb la seva primera gran acció: l’exposició internacional de llibres infantils. Volia contribuir a l’entesa internacional mitjançant els llibres infantils i juvenils. No us perdeu com va exposar la idea al seu general i als altres militars, com ho va planificar i com va aconseguir els recursos en un moment de tanta pobresa.

Només us avanço que des del quarter general va enviar cartes demanant llibres infantils a les legacions diplomàtiques nord-americanes de vint països, perquè els reenviessin a les autoritats competents. Per superar la trava de les llengües els demanava llibres il·lustrats, però també narracions i dibuixos «que harán felices a los niños». Amb tot plegat organitzarà una exposició itinerant. Hem de recordar que els infants alemanys no tenien llibres ni de l’època hitleriana ni d’abans, perquè dos cops havien estat retirats de la circulació i, molts dels països que havien estat en guerra, patien una situació similar.

Sobreviure és riure’s de la burocràcia
Més ràpid del que semblaria, va començar a rebre respostes a les cartes, la gran majoria positives. Lepman explica que va insistir davant de la negativa d’un país que havia estat envaït pels nazis i els va convèncer de participar en l’educació dels alemanys per tal que la invasió no tornés a passar, fet que em sembla molt més que sorprenent. No només pel poder que li atorga a la literatura infantil, sinó també, per aconseguir que canviessin d’opinió.

Lepman era una dona innovadora que va establir el primer comitè mixt entre ocupants i alemanys, una dona empàtica que va aconseguir el suport de l’Eleanor Roosevelt, qui li va obrir les portes als Estats Units.

Amb ironia, explica que «Con todo el papel empleado en redactar instancias, se habría podido reunir una importante pila de pliegos para imprimir libros».

Lepman es salta la burocràcia, sap jugar amb les absurdes normes i, amb nocturnitat i confiança, aconsegueix els seus propòsits. Es mostra sempre sincera i prudent, no ridiculitza ningú perquè les persones sovint som ambivalents. Els qui patim la saturació administrativa de la llei de transparència omplint informes, hem pogut riure i sentir-nos compresos.

La importància dels símbols culturals
La incansable Lepman va aconseguir, en una Alemanya en runes, ubicar l’exposició internacional de llibres infantils en grans edificis emblemàtics del nazisme, transformant-los en nous equipaments culturals. El juliol de 1949 va inaugurar l’exposició a Munic, a l’agost a Frankfurt, i al desembre a Berlín. L’escriptor Erich Kästner, que havia estat censurat pel nazisme, li va proposar d’incloure els llibres d’odi dels nazis, per comparar-los, però no ho van fer. Lepman es lamentarà anys després perquè mai no es va arribar a fer una exposició només sobre l’odi. 

El que sí que es va fer van ser moltes accions de dinamització. Per exemple, per Nadal van obsequiar els infants amb llibres i poemes, i van projectar la pel·lícula de Disney, Blancaneus i els set nans, i va organitzar una crida per recollir exemples de narració oral, a l’estil dels Grimm, amb què van aplegar vint mil «Històries de bona nit per al meu fill».

La gestió cultural en femení
Des del principi sabem que és per ser dona que la criden a desenvolupar la seva missió cultural. Perquè és una dona estoica i lluitadora, com moltes. Una dona que escolta a tots i escriu cartes sense vergonya a qui sigui. Una dona que genera confiança en les converses, sense amagar la naturalitat. Una dona que crea espais de confortabilitat, perquè allà on treballem és on vivim, i ho expressa com un valor femení fonamental. Lepman no es quedaria mai tancada al despatx de la biblioteca. Era incansable: les nits d’insomni la impulsen a començar nous projectes. I és que, dormir és de covards, com em diu una estimada companya.

L’èxit de l’exposició la va dur a crear la Biblioteca Internacional de la Joventut, ubicada al Palau Blutenburg, als afores de Munic, que pren per missió fomentar, col·leccionar i transmetre la literatura infantil de tots els països del món, com a llegat cultural per al futur. Impulsarà després l’Organització Internacional per al Llibre Juvenil (IBBY), composada per associacions i persones de tot el món compromeses amb la idea de propiciar la trobada entre els llibres i la infància. Com sabeu, la branca catalana de l’IBBY és el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT).

En la creació i desplegament de la Biblioteca Internacional de la Joventut hi trobareu un veritable manual de com dinamitzar una biblioteca. Feien tantes activitats que hi havia qui deia que havien creat un circ! (Segur que moltes bibliotecàries i llibreteres riureu en sentir-vos identificades, perquè de vegades hem de defensar també les nostres propostes d’activitats). Però el que feia, com el que fem, és ple de valor. Us en podria detallar alguns exemples, però més val que llegiu com i per què arriba a dur-los a terme.

Sí que en destacaria el treball que van fer amb els llibres il·lustrats que superaven les barreres dels idiomes i quedaven gravats en la memòria del lectors. Van abocar-se a propiciar l’aprenentatge d’idiomes, amb voluntaris que llegien en veu alta. Els infants escoltaven alhora que devoraven les il·lustracions, fins que un dia, de forma inesperada, començaven a parlar la nova llengua estrangera amb un magnífic accent. Coincidireu amb Lepman que els llibres il·lustrats representen el més adorable dels països estrangers, i són, sense cap dubte, els primers recursos educatius de l’infant.

Van haver de patir problemes de catalogació, que frenava el ritme, però s’ho prenien bé, perquè: «De paso, íbamos leyendo los libros, algo no tan común como puede parecer, pues no todas las personas que catalogan los libros los aman y los leen». Va tenir opositors, imagineu: que si els robaran, que si els trencaran... Apunteu aquesta frase: «Acaso puede ocurrirle algo mejor a los libros que ser leídos hasta estropearse?» També és interessant la importància que li dona a la literatura infantil com a vehicle per arribar als adults. Amb aquest objectiu va animar Erich Kästner a escriure La conferencia de los animales (publicat originalment en alemany el 1949), com també, posteriorment, a d’altres autors.

En aquesta línia va organitzar una «Comissió de pares», que va sorgir després de convidar-los a un berenar per conèixer-los, perquè molt sovint els infants que van solets a la biblioteca pública són els que més comprensió necessiten, per tant, la compenetració entre el servei públic i la família és clau. Em sembla una proposta molt encertada

Els extres del llibre
Hi ha moltes més anècdotes de les quals parlar, però, per acabar, em centraré en els capítols d’altres autors. De darrere cap endavant, trobem un annex que ens situa en l’època: la conferència de José Ortega y Gasset titulada «La paradoja de la pedagogía y el ideal de una educación creadora de mitos». Tot i que Lepman fugia de la «conferiencitis», com ella deia, va convidar el filòsof a un congrés el 1953. El seu discurs és plagat de ciència i erudició, que també va bé de tant en tant, però potser resulta xocant, pel contrast. Fa una revisió de diverses propostes pedagògiques i del valor de la infància en relació al seu futur com a adults. M’encanta la seva defensa que cal ajudar els infants per ser infants, i no per ser projecte d’adults, diu: «Yo estoy esperando una pedagogía que diga sí realmente a la infancia en tanto que época de la vida humana, una época tan dichosa y llena de derechos como cualquier otra.» D’altra banda, potser us interessarà llegir el seu debat intern sobre la necessitat o no de les lectures obligatòries, de Hamlet o d‘El Quijote.

L’epíleg de Christiane Raabe, directora actual de la Biblioteca Internacional de la Joventut, resumeix la repercussió de la tasca de Lepman, que va ser visible el 2009 quan van organitzar una exposició titulada «Un pont de llibres infantils». Destaca els seus lligams amb l’IBBY i actualitza, amb dades, el creixement de la biblioteca i la rellevància de la seva comesa, com que cada any seleccionen els millors dos-cents títols de cinquanta països.

Finalment, el pròleg de Wally De Doncker, que situa el lector molt bé en la figura de Lepman i ens anima a posar fi al fet que encara hi hagi nens que no poden llegir. És el president vigent d’IBBY en el moment de la publicació, d’ençà de 2014, previsiblement rellevat el 2018 (Lepman ho va ser entre els anys 1960 i 1962). D’altra banda no coincideixo amb De Doncker en alguns punts, com quan parla dels infants que un dia «serán nuestros médicos, maestros, enfermeros, jueces, comerciantes y nuestros amigos». Prefereixo el lema d’Ortega y Gasset, perquè ja són persones que mereixen la nostra compassió i esforç.

En parlar d’educació dels infants és fàcil abanderar aquesta promesa de futur. Més amunt us deia que fins i tot Lepman va usar aquest lema per atraure els aliats estrangers per fer la primera exposició de llibres. Però el compromís de Lepman amb els infants va més enllà. Ella els vol oferir llibres per alleujar el seu present del dolor de la guerra, per acompanyar-los en el seu dia a dia, en el seu creixement, perquè els infants volen créixer.

Lamento haver de dir també que al primer editor alemany d’aquesta obra, de 1964 (S. Fischer), li diria que la feina de Lepman es mereix una mica més de cura. Es mereix un millor acompanyament, notes al peu, citar correctament els protagonistes, potser la titulació dels capítols, etc. Perquè, si bé es tracta d’un recull de memòries, que per sort l’autora conserva endreçats, li calen retocs. Em pregunto com ha permès repetir fragments llargs de la conferència d’Ortega y Gasset? Reivindico aquesta correcció en l’edició actual, com també la falta de cura en algunes errates.

Un model que inspira
En les autobiografies busquem albirar un exemple, descobrir el com s'ho ha fet, una explicació de com va aconseguir arribar-hi. En aquesta ho trobarem. No hi busqueu literatura, que no n'hi ha, però sí coratge i una explicació sobre com va crear un organisme tan potent per a la infància i la lectura, entre les runes de la Segona Guerra Mundial. Que no us destorbi el to naïf, tendre, que a vegades empra, perquè li podeu treure suc a la lectura. Realment és inspiradora, com diu la coberta del llibre, si ella va fer un pas tan important, en un moment tan difícil, nosaltres ens podem esforçar una mica més. Lepman ha donat un gran valor a la literatura infantil i juvenil per cultivar persones lliures, crítiques i felices.

Lepman ens va deixar un gran llegat. Sereu afortunats si teniu a la vostra prestatgeria el llibre que va escriure, traduït per Ana M.ª Sanz amb el títol: Cuentos de las buenas noches, il·lustrat per José Correas i publicat per Juventud el 1981.

Ana Merino Mir  
Biblioteca Mestra Maria Antònia (Torredembarra), Direcció

tipus document: 

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.