Afegeix un nou comentari

«La globalización del crimen»

Sánchez Zapatero, Javier; Martín Escribá, Álex; (eds.). La globalización del crimen: literatura, cine y nuevos medios. Santiago de Compostela: Andavira, 2017. 758 p. ISBN 978-84-8408-979-7. 23 €.

Aquest extens llibre, de més de 750 pàgines, és el recull de les quasi 90 comunicacions presentades al XII Congreso de Novela y Cine Negro, que en aquesta edició va portar per títol La globalización del crimen, i que es va celebrar a la Universidad de Salamanca durant la primavera de 2016.[1]

Les altes xifres i el format polièdric del congrés dificulten escollir l’estructura adient per a aquesta ressenya, ja que entre les contribucions, tot i que s’agrupen en sis grans eixos («Literatura española», «Neopolicial hispanoamericano», «Literatura universal», «Cine y televisión en España», «Cine y televisión universales» i «Cómic, videojuegos y radionovelas»), no hi ha nexos de continuïtat entre elles i, de vegades, algunes idees es repeteixen. També, òbviament, en tractar-se d’un congrés en què s’analitza una àmplia varietat d’obres, els gustos personals també entren en joc, i acostuma a passar en aquests casos que cadascú va a aquelles sessions que més li interessen (tret dels organitzadors del congrés, que haurien d’anar a totes). Llavors, la dificultat de l’elaboració de la ressenya radica a triar quina ponència destacar sense caure en les preferències en detriment de l’objectivitat.

No destacaré cap treball en especial, perquè el nivell acadèmic dels ponents fa que cadascuna de les seves presentacions, tot i ser necessàriament breus (n’hi ha molt poques que arribin a les deu pàgines i, quan són més llargues, és perquè analitzen més d’una obra), siguin intel·lectualment interessants i amenes perquè, és clar, no deixen de ser pensades per ser presentades oralment i, per tant, procuren no avorrir l’auditori. I aquí radica un altre problema a l’hora de redactar aquesta ressenya perquè, encara que hom volgués, no és possible haver llegit ni haver vist totes les obres que aquests estudiosos analitzen tot i que, en les seves presentacions, pressuposen que sí i, per tant, quasi sempre, desvetllen el final. Si es llegeix alguna anàlisi d’una obra que ja s’hagi gaudit prèviament, retornen les ganes de fruir-ne amb les noves dades i punts de vista. Si, per exemple, l’anàlisi fos sobre Romeu i Julieta, i ens diguessin que els amants moren, no passaria res encara que no haguéssim llegit o vist l’obra, perquè tothom ho sap, però estem parlant del gènere negre, criminal i policíac: si no s’ha llegit o vist, i solen ser obres contemporànies (Blade Runner, del 1982, és la pel·lícula més antiga analitzada),[2] no és gaire amable que t’ho expliquin tot.

Arribats en aquest punt, hauria estat d’ajuda que, a la introducció, els organitzadors del congrés haguessin descrit què entenen per gènere negre, criminal o policíac. True detective, Betibú de Claudia Piñeiro o La isla mínima són, sense cap mena de dubte, obres que pertanyen a aquest gènere i com a tal han estat analitzades: crim, investigació, bons-dolents i dolents-bons, policies (protagonistes o no gaire, però hi són), etc. Però el llibre comença amb una anàlisi de la novel·la Recuérdame que te odie d’Álex de la Iglesia i, tot i que la trama principal és una investigació (esbojarrada) d’una desaparició, els elements que conformen el gènere negre o no hi són o són molt difícils d’indentificar. O s’hi analitza també la magnífica El comité de la noche de Belén Gopegui, que es justifica que pertanyi al gènere perquè els protagonistes lluiten contra el sistema des de la clandestinitat, però quan es llegeix la novel·la, el que hi ha, principalment és una descripció del sistema, dels seus crims, i de què es pot fer o no contra ell, però, en principi, costaria també en aquesta novel·la trobar alguna característica del gènere negre.

Des del desconeixement dels instruments de la literatura comparada és difícil saber si és encertat o no dedicar dues ponències a novel·les de Leonardo Padura, o altres dues a analitzar l’obra de Claudia Piñeiro (no deixeu de llegir Betibú; Las viudas de los jueves, potser la més coneguda de l’autora, també és bona, però li falta el toc irònic de l’altra), però sobten algunes absències: Fred Vargas, Henning Mankell, El secreto de sus ojos... però cal tenir en compte que es tracta del dotzè congrés, probablement ja se n’hagi parlat o que se n’hi parlarà en futures edicions. Una altra anàlisi que sobta és que hagin inclòs el còmic con un llenguatge nou en el gènere negre: de seguida et venen al cap els clàssics The Spirit de Will Eisner o els colorits casos de Dick Tracy. Potser caldria una explicació sobre per què se’l considera «nou» quan no sembla pas que ho sigui.

És un llibre per al públic lector ampli? Sí, sempre i quan sigui un bon aficionat al gènere negre, perquè no li causarà sorpresa allò que s’hi analitza (excepte per les absències i els títols confosos esmentats) i podrà aprofundir en obres ja llegides o vistes, però no és un bon llibre per entrar en aquest gènere a les fosques, ja que considero que per començar és millor només fixar-se en el sumari, amb els títols dels llibres protagonistes de les ponències, perquè són bons títols.[3]

I les llibreries, l’haurien de tenir al seu prestatge? Depèn del fons que dediquin al gènere negre: si són com la de la desapareguda Negra i Criminal, sí, ha de ser-hi, sense cap mena de dubte; si només es tenen els títols més coneguts, els bestsellers de moda (any rere any sempre hi ha alguna novel·la de crim i investigació), no ho aconsello pas.

Diego Ruiz Llamas  
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria


[1] Aquest congrés se celebra des de l’any 2005 i enguany (2018) ha arribat a la 14a edició.

[2] Hauria d’aclarir que no és així: també s’hi analitza  L’exorcista, dirigida per William Friedkin i estrenada el 1973, però he d’admetre que no l’he vista. De tota manera, no la consideraria com pertanyent al gènere negre (com altres títols que esmentaré més endavant en aquesta ressenya), però seria una afirmació basada només en els prejudicis d’haver llegit la sinopsi i haver vist escenes inconnexes, per això he tingut en compte Blade Runner, que sí he vist. I un altre apunt: una de les contribucions tracta sobre el cinema de gènere negre estrenat a Espanya durant la dècada dels trenta, però com que no analitza detalladament cada pel·lícula, sinó que en fa una anàlisi global, no he tingut en compte aquesta dècada en fer l’afirmació.

[3] El sumari d’aquesta obra es pot consultar en línia, en aquest enllaç

 

tipus document: 

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.