Afegeix un nou comentari

«Cómo acabar con la escritura de las mujeres»

Russ, Joanna. Cómo acabar con la escritura de las mujeres. Pról., Jessa Crispin. Trad., Gloria Fortún. Madrid: Barrett: Dos Bigotes, 2018. 248, [20] p. ISBN 978-84-948871-4-7. 20,95 €.

Començaré aquesta ressenya fent una marrada i comentant uns altres llibres. Bé; no és exacte, només em fixaré en els seus sumaris. Fa uns anys, es va publicar l'assaig La utilitat de l'inútil, de Nuccio Ordine,[1] on es fa una entusiasta defensa de les humanitats i la seva importància en tots els aspectes de la vida, al·legant que si fas el que fas només pel benefici material que puguis obtenir, t'estàs perdent el veritable benefici.

L'èxit va propiciar que l'editorial publiqués un altre llibre del mateix autor titulat Clàssics per a la vida: una petita biblioteca ideal.[2] En paraules d'Ordine, a la introducció d’aquesta darrera obra, els cinquanta llibres clàssics que ha seleccionat «ens ajuden a respondre les nostres preguntes i revelar-se com un instrument valuós de coneixement […] ens ajuden a viure perquè tenen molt a dir-nos sobre “l'art de viure”». 49 llibres. 46 escriptors i una escriptora (Antoine de Saint-Exupéry compta amb dos llibres, i l'Orland furiós de Ludovico Ariosto compta amb dos capítols; l'única escriptora és Marguerite Yourcenar).

Sabeu quantes escriptores hi ha al cànon de Harold Bloom?[3] Quatre: Austen, Dickinson, Eliot i Woolf. La resta d'autors, 22, són homes. Encara sort. Als clàssics seleccionats per Calvino,[4] només hi trobem una escriptora, de nou: Virginia Woolf. Ai, a casa, tampoc van gaire bé les xifres: a l'homenatge calvinià que escrigué la consellera Borràs,[5] també en trobem només una, d’escriptora, Maria-Mercè Marçal (i Shelley, d'esquitllentes, al capítol dedicat al mite de Prometeu). I serà millor no fixar-nos en altres llibres que jo mateix he ressenyat en aquest blog...

El perquè d'aquesta introducció és que algú podria argumentar que Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ és un llibre obsolet, que ja han passat quaranta anys de la seva primera edició (la que ara es publica té una nota final escrita posteriorment, el 1983), que tot el que s'hi diu ja s'ha superat o, almenys, que no estem tan malament. Doncs bé, el primer que he volgut fer és demostrar de manera empírica que sí, que estem malament. Per exemple, de la mateixa Joanna Russ, com es diu al pròleg, «de cuando en cuando se dice su nombre, se menciona su existencia, pero no ha sido incluida en el loco mundo de la ciencia ficción […], ni en el de la escritura femenina, ni ciertamente en el de la literatura estadounidense». Com pot ser possible això, si Russ va guanyar els prestigiosos premis Nebula i Hugo, va ser la pionera, juntament amb Le Guin, de la ciència-ficció feminista i va escriure diversos assaigs?

Doncs potser té a veure amb el que defensa en el present assaig: que hi ha hagut diverses maneres d'infravalorar l'escriptura de la dona al llarg de la història:

  • negant, tal qual, la seva autoria;
  • carregant-les de responsabilitats socials per tal d'evitar que escriguin;
  • argumentant que una dona escriptora sorgeix com un bolet, del no-res, sense influències literàries anteriors, incomunicada a la seva llar (afirmació que Russ desmenteix gràcies a les innombrables cartes que han escrit sempre les escriptores entre si, i també les no-escriptores, però que no s'han guardat), i, per suposat, tampoc ella en un futur serà una influència literària;
  • argumentant que ha estat la part masculina de la seva personalitat la que ha escrit el llibre;
  • «oblidant» altres obres escrites fins al punt que en l'imaginari col·lectiu algunes escriptores només van escriure un llibre (va, digueu, sense buscar-ho, un altre títol de Charlotte Brönte que no sigui Jane Eyre, o de Mary Shelley que no sigui Frankenstein);
  • menystenint el que es relata als llibres, ja que les experiències viscudes per les dones no són experiències transcendentals, no poden ser considerades art de primera categoria (si teniu l'ocasió de fullejar el llibre, aneu a la pàgina 92) o, per com relaten aquestes experiències, amb una llengua «vernacla» que, és clar, també és considerada de segona categoria;
  • no incloent-les als plans d'estudis de literatura o, si s'hi inclouen, respectant sempre un baix percentatge d'inclusió (i, per alguna raó que ni Russ és capaç d'explicar-se, les dones, abans de 1650, no escrivien... ai, pobra Maria de França i els seus Lais...);
  • si sumem tots aquests factors, també passa que no existeixen models d'escriptores a seguir, tant pel que fa a l'àmbit literari com pel simple motiu de ser dones i escriptores que parlen sobre si mateixes.

Potser penseu que tots aquests mecanismes que he enumerat són exageracions de Russ («la seva part masculina»? Però qui vols que s'ho cregui, això...?); però no només dona exemples de cadascun d'aquests mecanismes, sinó que ens fa reflexionar en el fet que «cuando se habla de sexismo o de racismo debemos distinguir entre los pecados que hacemos a sabiendas […] y los imprecisos pecados por omisión de la buena e incluso bien intencionada gente común, inmersa en un contexto de sexismo y racismo institucionalizado que hace que cometerlos resulte muy sencillo […]. Para comportarse de forma al mismo tiempo sexista y racista y además mantener el privilegio de clase que se posee, solo hace falta actuar como rigen las costumbres, la normalidad, el día a día, incluso la buena educación.»

Caiem constantment en la «bona educació», sense fixar-nos-hi. Fins i tot Virginia Woolf, a Una cambra pròpia,[6] com mostra Russ, també va caure, sense pretendre-ho, en la bona educació. Però si voleu saber què van dir els coetanis de Woolf sobre ella, aneu a la pàgina 194 i llegiu aquesta i les següents pàgines: sí, ho sento, he revelat la petita sorpresa que havia preparat Russ, de no dir que es tracta de Woolf fins després d'haver enumerat totes les causes polítiques i socials en les quals es va comprometre i es va implicar, i com alguns dels que la coneixien van, fins i tot, negar tal implicació. Així que si Woolf va ser «educada», se li pot perdonar.

Ja he dit que l'edició castellana actual de l'assaig és la traducció de la que es va publicar en anglès el 1983, amb l'afegit final d'una nota de l'autora: lamentablement, ja no és possible, però si pogués, la felicitaria. Aquest afegit el va escriure quan van criticar-li que el seu llibre era racista i homòfob, ja que només hi parlava d'escriptores blanques (desconec si quan s'hi llegeix «racisme», com a les parts que he transcrit més amunt, ja hi era a l'edició del 1979). Russ va posar fil a l'agulla: li dona la raó a qui la va criticar i ho esmena. I, com no podia ser d'una altra manera, no intenta explicar ni categoritzar les escriptores afroamericanes: «només» transcriu citacions dels seus llibres, perquè han estat «un golpe silencioso que cambia para siempre el mapa que tiene una del mundo».

I del final passo a l'inici, per criticar l'edició del pròleg. Que no se'm malinterpreti, perquè no critico pas el pròleg de Jessa Crispin, això seria del tot impossible: la seva lectura fa venir més ganes de llegir la resta del llibre perquè no l'explica, com fan els pròlegs dolents, sinó que dona les bases per entendre'l i entendre la importància de la seva publicació tant llavors com ara. Reconec que no sabia qui era Jessa Crispin, i això és el que critico: que enlloc del llibre expliquin qui és, què ha fet o (ara ho sé) què ha escrit. Ni tan sols hi ha la data de quan s'ha redactat el pròleg. Sense tenir més informació, només puc concloure que és decisió de Crispin no donar dades (per això no dic jo tampoc res més d'ella). I si és així, tampoc hauria de criticar jo les editorials. Però contrasta amb la profusió de dades de Russ i, sobretot, amb les que podem llegir de la traductora, Gloria Fortún: tot i que la fotografia de l'autora és més gran, ambdues biografies tenen pràcticament el mateix nombre de línies. I això, tanta informació sobre la traductora, em sembla un bon encert de les editorials.

Cómo acabar con la escritura de las mujeres és del 1979, els temps començaven a canviar, i Russ n'era conscient: «cada vez se responde menos a “las mujeres no pueden escribir” con redifiniciones o evasiones, o apelando a modelos a seguir. O a la verdad, o incluso con una confrontación directa e iracunda (a excepción de como táctica pública y deliberada). La nueva reacción es aun más perturbadora: es un ¿Qué? proveniente de un grupo de mujeres de espaldas que se ocupan de sus propias cosas». Potser és hora que, no només les dones, sinó tothom, comencem a respondre Què?, que comencem a no ignorar ignorant els mecanismes d'exclusió, a ser conscients que de vegades podem ser els silenciadors (com diu Crispin) i fer tot el possible per deixar de ser-ho. I així serem conscients que «hay muchísima, muchísima más literatura de calidad escrita por mujeres de lo que nadie se imagina». I, com a lector, no vull perdre-me-la.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria


[1] Barcelona: Quaderns Crema, 2013. Ressenyat ja en aquest blog.
[2] Barcelona: Quaderns Crema, 2017.
[3] Bloom, Harold, El cànon occidental: els llibres i l'escola de les edats. Barcelona: Columna, 1995.
[4] Calvino, Italo, Per què llegir els clàssics. Barcelona: Edicions 62, 2016. Ressenyat ja en aquest blog.
[5] Borràs, Laura, Per què llegir els clàssics, avui. Badalona: Ara Llibres, 2011.
[6] Títol segons l'edició de La Temerària, 2014, traduït per Helena Valentí.

 

tipus document: 

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.