Afegeix un nou comentari

«Clásicos y contemporáneos en el género negro»

Martín Escribà, Àlex; Sánchez Zapatero, Javier (eds.). Clásicos y contemporáneos en el género negro. Santiago de Compostela: Andavira, 2018. 762 p. ISBN 978-84-8408-373-3. 24 €.

Quan fa uns mesos vaig escriure la ressenya de La globalización del crimen: literatura, cine y nuevos medios, vaig assenyalar que era complicat estructurar-la, per la multitud d'autors que conformaven el llibre i per la varietat de temes dins d'un mateix gènere. Doncs bé, torno a tenir el mateix problema: Clásicos y contemporáneos en el género negro també compila les contribucions presentades al XIII Congreso de Novela y Cine Negro, celebrat durant la primavera de 2017 a la Universidad de Salamanca i editades, també en aquesta ocasió, per Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Caballero.

Podria començar pel títol. «Clásicos», per què? A la introducció, els editors ens diuen que la narrativa negra va començar amb el relat Els crims del carrer Morgue, d'Edgar Allan Poe, publicat el 1841. Ja podem considerar que hi ha clàssics del gènere negre? D'acord, podríem dir que Arthur Conan Doyle i Agatha Christie (o Fritz Lang, en el cas de cinema) són clàssics. Però, que no n'hi ha més? Sols ells dos? Ningú els discutiria l'estatus de clàssics (o, almenys, de saber posar les bases del gènere, si no del negre, sí del detectivesc); però on són Chandler, Simenon o Highsmith? I llavors topo amb una realitat que ja va sorgir en l'anterior ressenya: són les ponències del tretzè congrés; potser ja se n'ha parlat, d'aquests autors, però crec que, encara que hagués llegit les suposades anteriors ponències, no m'importaria tornar-hi, a aquests autors.

Els treballs actuals estan agrupats en set grans eixos, mantenint algunes semblances amb l'altre llibre: «Literatura española», «Neopolicial americano», «Literatura universal», «Cine español», «Cine universal», «Series de televisión» i «Cómic, videojuegos y otros medios». I, com anteriorment, les ponències disseccionen i examinen cada tema proposat amb gran minuciositat, detallisme i rigorositat acadèmica. Per això, perquè ja estava «avisat», quan al sumari veia que les ponències tractaven sobre algun llibre, pel·lícula o sèrie que no hagués llegit o vist, intentava no llegir amb gaire atenció el treball en qüestió, perquè desvetllen el final, ja que són bones anàlisis fetes per experts i, per tant, ho expliquen tot, i això és el pitjor que pot passar en un llibre sobre el gènere negre: que t'expliquin qui és l'assassí... Però aquest cop, a diferència del que passava amb l'anterior ressenya, quelcom no llegit o vist i que figuri al sumari és una oportunitat: si cal ser analitzat, és que és bo, així que el sumari es converteix en una llista de títols per, en el futur, gaudir de bones lectures i bons visionats.

Però hi ha altres ponències que sí que es poden llegir sense perill que et revelin res perquè es tracten d'anàlisis del gènere mateix: a «Tras las huellas de la verdad: breve historia filosófica de la narrativa policial», de Bernat Castany Prado, trobem que el desenvolupament del gènere negre ha passat, bàsicament, per tres etapes filosòfiques predominants (no obstant, no excloents les unes de les altres) al llarg del temps: una primera, epistemològica, basada en els coneixements; una segona, basada en la física, és a dir, el lloc de l'home, el temps, la llibertat, etc.; i una de tercera, existencial, que tracta temes com la recerca de la veritat. Una altra ponència teòrica molt interessant és «La autotraducción: la teoría y los retos del género», de Stephen Coleman Gerome, en la qual es planteja que si bé la traducció sempre comporta la disjuntiva de què és més adequat, si traduir literalment o traduir la idea que volia l'autor/a, en el gènere negre, en haver de traduir, sovint, diferents maneres de parlar, importants per a la trama, i molt probablement, que tenen lloc (físicament i «espiritualment») lluny d'on resideix el/la traductor/a, quina és la millor manera de traduir?

I si ens fixem en ponències sobre obres en concret, ens poden sorprendre per diversos motius:

  • per pura desconeixença personal, com per exemple, jo no sabia que existeix també la poesia negra, i que Leopoldo María Panero en va escriure;
  • perquè el nivell d'anàlisi és tan exhaustiu que et descobreix nous elements que t'havien passat per alt, com per exemple en la ponència sobre la sèrie mèdica House: a hores d'ara, tothom sap que el personatge del doctor House és una versió de Sherlock Holmes i que cada malalt-malaltia és un cas a resoldre, i no per casualitat el seu millor amic és el doctor Wilson-Watson... però no és fins que llegeixes la ponència «El señor Holmes i el doctor House: giro y permanencia del mito», de María Fernández Rodríguez, que descobreixes (o almenys jo ho he descobert) que no és l'únic Watson que hi ha a la sèrie;
  • perquè et fa veure les coses de forma diferent, com en la ponència «Novela policíaca y cine negro en la obra de Pedro Almodóvar: una crónica sentimental en rojo», de Luis Martínez Serrano: quan veus el nom del director manxec al sumari, és quasi inevitable pensar en La piel que habito, la seva pel·lícula més hitchcockiana... i pràcticament no es menciona en la ponència, perquè tota la filmografia d'Almodóvar està farcida d'elements del gènere negre, tractats de la mateixa manera sui generis que Almodóvar tracta la resta de gèneres però sí, hi són els elements de cinema negre o policíac a pràcticament tota la seva obra.

Cal destacar que són diversos els treballs dedicats a analitzar l'obra escrita per dones, com Dolores Redondo (sens dubte, si hi hagués una protagonista en aquest llibre, seria ella, pel nombre de ponències que analitzen la «Trilogía del Baztán»), Agatha Christie, Selva Almada, Rosa Ribas, Sabine Hofmann, Donna Leon o Alicia Giménez Bartlett, però la proporció respecte a obres creades per homes és francament baixa, tot i haver-hi ponències sobre les característiques femenines a les obres escrites per dones o d'altres on s'examinen com són les protagonistes d'alguns llibres o pel·lícules, però també, en aquests casos, els seus creadors són homes, com Leonardo Padura o Billy Wilder. Per cert, ja que hi surt el cinema, poques són les autores analitzades, però cap d'elles és guionista o directora de cine. Suposo que Kathryn Bigelow haurà d'esperar-se al pròxim congrés...

Cal felicitar, però a mitges, que hi hagi una ponència sobre les novel·les de Ferran Torrent i una altra sobre una novel·la de Bernardo Atxaga: són les úniques que no tracten d'obres en castellà o anglès («universal» és un adjectiu que, a excepció d'Eberhard Mock, només pressuposa l'anglès en aquest llibre...). Si sé que hi ha autors notables en llenga catalana que han cultivat aquest gènere i no hi són, què m'estic perdent en altres llengües de l'Estat? Pitjor: si aquest congrés podria posar-hi remei i descobrir-me'ls, per què no ho fa? O, reblant el clau: i la resta del món no hispano- o angloparlant, per què no l'analitzen?

En definitiva, aquest torna a ser un llibre que qualsevol amant del gènere negre, policíac o detectivesc gaudirà, sempre i quan ja «conegui l'assassí» i vulgui aprofundir en les interrelacions entre diferents obres i descobrir-ne de noves, encara que l'abast universal estigui una mica acotat. Però no és un llibre que pugui fruir algú a qui només li «agradi» llegir novel·les o veure obres audiovisuals d'aquest gènere: les ponències poden ser massa tècniques i acadèmiques, massa sobre el que envolta la història i poc sobre la història en si.

Diego Ruiz Llamas 
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria

El sumari del llibre està disponible aquí

tipus document: 

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.