«Escritoras en lengua francesa: renovación del canon literario»

Hernández Álvarez, María Vicenta (coord.). Escritoras en lengua francesa: renovación del canon literario. Granada: Comares, 2018. 156 p. (Interlingua; 211). ISBN 978-84-9045-750-4. 17 €.

Estem davant d’un estudi que ve a rescabalar una injustícia: la desaparició de les dones del cànon literari. I concretament en una literatura, la francesa, que precisament ha comptat amb grans escriptores. Ni la seva qualitat i talent, però, han aconseguit fer-los un lloc en el panteó dels autors imprescindibles, penso en George Sand (1804-1876), per exemple, una autora extraordinària, creadora d’una obra ingent i molt llegida en la seva època, intel·lectual cèlebre que tan sols ha passat a la posteritat per la seva relació amorosa amb Chopin i Musset. Per no parlar d’altres, com la poetessa Anna de Noailles (1876-1933), que avui només emergeix a la llum per la seva relació d’amistat amb Proust, ignorant la seva poesia, o bé Colette (1873-1954), només recordada per les seves excentricitats. I la llista es podria allargar amb noms com els de Marceline Desbordes-Valmore (traduïda recentment al castellà i publicada per Somos Libros) o la suïssa Isabelle Eberhardt (1877-1904), escriptora i viatgera. «Al públic sempre li va interessar més la seva vida que la seva obra», assenyala Hernández Álvarez en la Introducció, fent referència a Eberhardt.

En realitat, aquesta és una constant que es pot aplicar a totes les dones escriptores que han suscitat més interès pel gest subversiu de voler tenir una veu pròpia, de publicar, en una societat dominada pels homes, que no pas les seves obres en si. A moltes d’elles les van encasellar ja d’entrada en un tipus de literatura, «femenina», que equivalia a dir «de segona fila». Això va passar per exemple amb Irène Némirovksy (1903-1942) i també amb Charlotte Delbo (que no apareix ressenyada en el volum), el relat sobre els camps nazis de la qual va ser esbandit davant de tòtems com ara Primo Levi o Jorge Semprún. Les dones escriptores, com les compositores (acaba de sortir publicat un estudi molt interessant en aquest terreny: Armonías y suaves cantos: las mujeres olvidadas de la música clásica, Acantilado), les pintores, les pensadores, han estat apartades dels cànons establerts per homes, relegant-les a l’ostracisme més absolut, al buit de memòria.

L’assaig, de tipus acadèmic, s’estructura en dues parts. La primera, «Buscando el reconocimiento», se centra en casos concrets estudiats en el seu context social i establint ponts de connexió suggeridors, com ara l’estudi que fa dialogar autores tan dispars com ara Marthe Bibesco, George Sand, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. Pel que fa a Marguerite Yourcenar, la primera dona que va ingressar a l’Acadèmia Francesa, la professora Mireille Brémond parla directament de les «trampes» que li van parar i que han sofert la majoria de dones escriptores. Per exemple, moltes han optat per usar pseudònims, com George Sand, en realitat Aurore Dupin. Quan es va destapar que la reeixida Indiana (1832) l’havia escrit en realitat una dona, va preferir mantenir el nom d’home perquè no la posessin al sac de la «literatura femenina». O bé Yourcenar mateix que va optar per publicar amb un anagrama jugant amb el seu cognom Crayencour i així també amagar la seva condició femenina. Els periodistes i els crítics de la seva època li van recriminar que no sortien prou dones en els seus llibres, com si fos obligatori que un llibre escrit per dones hagués de girar al voltant del seu univers.

La segona part, «Recorridos de escritoras», és un estudi de casos concrets ‒Anna de Noailles, Irène Némirovsky, Isabelle Eberhardt, Judith Gautier, Delly i Anna Gavalda (per cert, de família catalana)‒, tot dibuixant un fresc de les diferents casuístiques que s’han trobat les autores franceses per tirar endavant les seves carreres d’escriptores. Només el fet que no existeixi, en francès, el femení d’«écrivain» fa palès el mèrit de la gesta. L’estudi abasta un període que va del 1880 fins al 1920, però desborda en els casos de Gavalda, nascuda el 1970. En l’article dedicat a Noailles, Candela Salgado, de la Universitat de Salamanca, traça els ponts amb qui va ser el seu contemporani, Marcel Proust, tot assenyalant una llavor comuna: la importància de l’emoció en el procés de rememoració. Això sí, de Noailles ningú se’n recorda, mentre que Proust acumula una bibliografia ingent i sempre en creixement.       

Es pot recriminar al volum la manca d’exhaustivitat. Ve a ser un esbós d’un iceberg que només despunta en aquestes escasses 150 pàgines, un tast del treball ingent que s’hauria de fer per recuperar la memòria de les escriptores franceses oblidades. La qual cosa equival a dir poc publicades i encara menys traduïdes. En aquest sentit, val la pena mencionar un volum fonamental i que també qüestiona el cànon de la literatura universal: el llibre de la malaguanyada crítica literària Pascale Casanova, La República mundial de las letras (Anagrama, 2001), que revela el poder que subjau rere tota literatura, eina clau de les nacions per fomentar-ne la cohesió i vehicular idees i valors, de manera que les més poderoses (començant per l’anglosaxona, és clar) s’acaben imposant en el cànon literari universal. Des d’aquesta perspectiva, el volum, al qual seguiran d’altres dedicats a les literatures alemanyes, angleses i italianes, té l’encert de dedicar un article a les literatures «perifèriques», concretament les subsaharianes. Ara bé, més que estudiar casos (només es fa referència a Tahar Ben Jelloun), proposa una dissertació sobre la francofonia i les relacions de força entre el «continent» i els altres territoris francòfons seguint l’estela de Casanova.

Valèria Gaillard
Periodista cultural

tipus document: 

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.