La llibreria Mollat, un «premier cru» de Bordeus

Començaré aquest escrit amb una petita confessió. Quan van proposar-me escriure aquesta mena de cròniques sobre llibreries, que ara encetem, per al Blog de l’Escola de Llibreria, tenia ja en ment escriure alguna cosa sobre la Mollat de Bordeus. Acabava de visitar-la per segona vegada i m’havia impressionat tant com el primer cop. Però en el moment de posar-me a escriure no recordava –em van haver de fer memòria– que precisament fa un parell d’anys en Josep Cots, llibreter i alma mater de la Documenta de Barcelona, havia escrit una ressenya per a aquest blog sobre el llibre Manifeste pour la librairie... et les lecteurs !, publicat amb motiu del 120è aniversari de l’emblemàtica llibreria bordelesa.[1]

No he tingut ocasió de llegir aquest llibre commemoratiu, però sí que he volgut rellegir la ressenya, en la qual en Josep Cots destaca especialment una de les peces que conformen el llibre, l’entrevista al cineasta i escriptor Jean-Philippe Toussaint, a qui no coneixia, i de la qual Cots cita una declaració sobre la concepció que l’entrevistat té de les llibreries i que no puc deixar de reproduir: «No es tracta només d’obrir un comerç, sinó que es tracta de donar forma a una passió, de concretar un ideal, fins i tot pot ser l’ideal d’una vida. Les llibreries són petits somnis personals cada vegada que es fan realitat».

El que va donar lloc a la llibreria Mollat no devia ser un somni qualsevol. 120 anys d’història, la primera llibreria independent de França, més de cent treballadors, 15 espais, 265.000 volums, prop de dos milions d’exemplars venuts cada any... Són algunes de les dades que dona Viquipèdia, sobre les quals fem acte de fe i que provoquen una mica de vertigen. En la història de la Mollat hi ha també alguna curiositat, com el fet que en els seus orígens la llibreria venia també articles religiosos i de marroquineria, i una coincidència quasi premonitòria: l’actual llibreria es troba en l’indret on hi havia la darrera casa que va habitar Montesquieu a Bordeus. Fe i raó conflueixen, doncs, en la seva història. Actualment, l’edifici és una elegant construcció neoclàssica situada en l’encreuament dels carrers Porte-Dijeaux i Vital-Carles, en la zona més noble de la capital aquitana.

L’esmentat carrer Vital-Carles és una via on la circulació rodada està reservada als tramvies. No és una dada menor, almenys per a mi. Diuen que molts descobriments es produeixen per casualitat i, en el meu cas, així fou. Un matí d’abril de l’any 2012, esperant el tramvia que ens havia de portar al barri dels Chartrons –una mena de Born bordelès– vàrem trobar-nos inesperadament confrontats, just davant de la nostra parada, amb la bellesa d’uns aparadors de fusta blava coronats per unes lletres de tipografia simple i exquisida que identificaven la llibreria i n’anunciaven les diferents seccions i disciplines que abastava: Literatura, Belles arts, Ciències... El meu primer instint fou creuar el carrer ràpidament, amb el perill de ser aixafat per algun tramvia, però la raó va contenir una reacció que hauria resultat estèril ja que l’establiment encara era tancat.

Així que la visita va haver d’ajornar-se. Contenir el desig és també font de plaer. Però la mateixa tarda, per fi, vàrem anar a Mollat. L’espai de la llibreria és enorme, l’oferta extraordinària, les seccions i apartats, innombrables, però si alguna cosa em va cridar especialment l’atenció fou l’afluència de públic. Era un dissabte a la tarda i resultava realment complicat moure’s amb llibertat entre les taules i prestatgeries. Aquí, mai he viscut una sensació equiparable si no ha estat el dia de Sant Jordi, la gran excepció que confirma la regla del –parlem clar– desinterès majoritari per la lectura i el consum de llibres que hi ha al nostre país. Amb posterioritat, he estat testimoni de com poden arribar a omplir-se les llibreries de les ciutats franceses un dissabte qualsevol. A Sauramps a Montpellier, a Actes Sud a Arle o a Masséna a Niça, per posar només alguns exemples. Però com a Mollat, enlloc.

Hom podria pensar que aquella primera experiència a Mollat era un cas excepcional, una coincidència, una flor que no fa estiu. Però no. Un divendres del passat mes de desembre vaig tornar a Bordeus, una ciutat realment atractiva. I, evidentment, vaig tornar a Mollat. No semblava un dia especialment propici per a l’activitat comercial. Feia fred, vent i plovia. Les mobilitzacions del moviment de les armilles grogues estaven en el seu moment més àlgid (es preveien manifestacions tumultuoses per l’endemà). A la llibreria La Machine à Lire –una altra magnífica, però més modesta, llibreria de la ciutat situada a la bellíssima plaça del Parlament– s’hi presentava al vespre el Dictionnaire amoureux de Bordeaux (Paris: Plon, 2018), escrit per Alain Juppé, longeu, popular i emblemàtic polític bordelès, exprimer ministre i actual alcalde. Però, a primera hora de la tarda, Mollat tornava a estar a vessar. La gent hi entrava, deixava el paraigua a la porta i començava a moure’s amb frenesí pels passadissos i les sales. Fins i tot un nen corria cridant entre les taules (hi ha gent a qui molesten els nens a les llibreries, jo crec en canvi que són un senyal de bona salut per a l’establiment). Les cues per pagar a les caixes eren llarguíssimes i requerien d’un organitzador. Etcètera. Jo no disposava de gaire temps i em vaig centrar en la secció de literatura. Vaig fer un parell de recerques eclèctiques de fons i de novetats: Modiano, Mauriac i Foenkinos. Totes van tenir resultat positiu. Em vaig quedar amb l’última novel·la d’aquest darrer autor, Vers la beauté (Paris: Gallimard, 2018), que m’ha commogut gairebé tant com la seva especialíssima Charlotte (Paris: Gallimard, 2014). Em vaig entretenir una estona repassant les lleixes destinades als imponents volums de La Pléiade. Em vaig deixar endur per la prescripció indirecta d’una pila descomunal de llibres, Le discours, de Fabrice Caro (Paris: Gallimard, 2018), un autor que desconeixia i una novel·la fàcil i divertida que m’ha entretingut el Nadal. Vaig entretenir-me també llegint algunes de les recomanacions escrites a mà pels llibreters sobre les cobertes. Una d’elles coincidia amb la que va fer-me la Paula Puigmartí, llibretera de la Documenta i que encara tinc pendent: Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie (New York: Albert A. Knof, 2013).

En conclusió, crec que podem afirmar que Mollat és una llibreria extraordinària, excessivament poblada pel meu gust personal (segurament dir això d’una llibreria hauria d’estar penat, però objectivament és així), que aparentment gaudeix d’una magnífica salut i que és mostra de l’envejable interès per la cultura que hi ha al país veí. És una notícia excel·lent que existeixi una llibreria independent d’aquestes característiques i dimensions. I és visita obligada per a qui visiti la ciutat de Bordeus: bons vins i bons llibres constitueixen un maridatge perfecte a la riba del Garona.

Àlex Figueras
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria
Autor de Bloc de notes


[1] Podeu veure la ressenya en aquest enllaç

 

Comentaris

M'ha encantat aquesta crònica. Vull anar a la Mollat de Bordeus, vull anar a totes les llibreries de França esmentades, i vull més cròniques de l'Àlex Figueras.
Salut i llibres! 
Gràcies :)
 
Marta 

Hola, Marta,

Moltes gràcies per la teva visita al nostre blog i pel teu comentari smiley

Salutacions,

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.