«Los enemigos del traductor: elogio y vituperio del oficio»

Pérez de Villar, Amelia. Los enemigos del traductor: elogio y vituperio del oficio. Madrid: Fórcola, 2019. 201 p. (Singladuras; 31). ISBN 978-84-17425-30-2. 16,50 €.

El conjunt de textos que aplega aquest llibre són majoritàriament articles breus publicats prèviament en un blog de l’autora, De libros y de hojas. La resta o bé són inèdits o bé s’han publicat en revistes (com El Trujamán) o en compilacions sobre traducció. El recull s’obre amb un pròleg i es tanca amb unes conclusions. Els articles es presenten en quatre parts titulades respectivament «De traslatio et al.: el oficio de traductor», «El Trujamán», «Traducir a los clásicos y más allá» i «La profesión de traductor, hoy». Tanmateix, hi ha una sèrie de temes recurrents en bona part dels textos, que fonamentalment tenen a veure amb dues grans àrees: qüestions professionals sobre l’ofici de traduir d’una banda, i aspectes relacionats amb la traducció com a activitat creativa de l’altra.

Pel que fa a la primera gran àrea, l’autora exposa —amb una certa reiteració, comprensible si es té en compte que el llibre recull textos de diferents fonts i moments, i per tant no pensats expressament per constituir un fil discursiu no repetitiu— tota una sèrie de problemes com ara la invisibilització de la feina de traducció, la remuneració insuficient, l’intrusisme professional o la subordinació als editors, que exigeixen terminis improbables i en general valoren menys la qualitat que la quantitat. Aquests són els principals enemics del traductor que esmenta el títol, als quals cal afegir la precarietat laboral (la majoria treballen freelance, de manera que sovint oscil·len entre pics de feina esgotadors i períodes buits i angoixants), les altes quotes a la seguretat social (que cal pagar cada mes, tant si tens feina com si no en tens, tant si has cobrat la factura com si la cobres a noranta dies) i alguna cosa més. Tot plegat aboca bona part dels traductors a buscar una sortida professional complementària, però això encara tendeix a empitjorar el panorama professional, perquè afavoreix l’amateurisme: com que em guanyo la vida amb una altra cosa i traduir es converteix en una segona feina, puc escollir les traduccions o treballar en una mesos i mesos (una situació molt típica dels traductors que també són professors).

L’autora dedica força pàgines a la qüestió del reconeixement i la valoració de la feina, i de fet és la impulsora d’una iniciativa per promoure que tant editors com crítics i ressenyadors incloguin sempre el nom del traductor en les seves edicions o escrits. També es fa ressò d’una reacció adversa a aquesta reivindicació per part d’alguns traductors, que oposen la visibilització a la reivindicació de millores en les condicions laborals, oposició que l’autora qüestiona i que certament no sembla tal: generalment com menys visible és un segment professional, menys possibilitats té d’aconseguir progressos i reconeixement en termes de remuneració i de consideració.

En síntesi, doncs, pel que fa als aspectes sociolaborals de la traducció, som davant de les reflexions d’una traductora professional de llarga trajectòria que ha tocat dins de l’ofici tecles de tota mena i que per tant té tot el crèdit d’una persona amb una àmplia experiència. Més enllà, però, de l’esperit sindical, que travessa tot el llibre, el que crec que val la pena subratllar especialment d’aquests textos és aquesta segona àrea esmentada, la de la traducció com a activitat de creació i la teoria (o teories, que no sempre es pot ser del tot coherent i sistemàtic) que s’hi desplega. I que mostra, al meu entendre, un fenomen conegut en aquest camp: un considerable divorci entre la pràctica de l’ofici i la reflexió i teorització acadèmiques.

Amelia Pérez de Villar fa explícites algunes idees clau sobre què és traduir (bé) que crec que en bona part són compartides per molts altres professionals però que han estat sovint qüestionades, per diferents filòsofs i literats primer, i pels anomenats estudis de la traducció més recentment (l’autora a vegades és una mica expeditiva: «Ya sabemos todos que una buena traducción se lee bien y una mala traducción se engancha» (p. 40); aquí molts teòrics discreparien ferotgement, d’Schleiermacher a Antoine Berman, de Meschonnic a Haroldo de Campos). Les principals: la fluïdesa, la transparència i la fidelitat. N’hi ha altres, més o menys col·laterals, com la traducció com a acte eminentment comunicatiu, idea amb què diria que combregaria gairebé tothom, però no pas Walter Benjamin (i els seus epígons, no gaire nombrosos però molt influents en l’acadèmia), que considerava que en cap cas una obra d’art comunica, tampoc la literatura, i per tant, la traducció literària no ha de perseguir el que no persegueix l’original.

La transparència i la fluïdesa són cosines germanes, i així apareixen al llibre: en una traducció incompetent «el texto no fluye, se engancha, el original se transparenta» (p. 83). Emparentades totes dues amb una altra, l’elegància o correcció: «entregar al lector un texto legible, elegante, y cuya invisibilidad no emana de su inexistencia, ni siquiera de su discreción, sino de su respeto por el autor» (p. 27-28). De manera que, segons l’autora, el traductor té també un deure amb la correcció: «transmitir lo traducido correcta y elegantemente al idioma de llegada» (p. 118) és una de les seves obligacions.

Així doncs, les traduccions han de ser invisibles (no deixar veure l’original), i per ser-ho han de ser elegants i correctes. Però aquestes exigències poden entrar en contradicció amb la concepció que Pérez de Villar sembla tenir de la fidelitat com a literalitat: «Así, el traductor opta por desplazarse un poco en el léxico, apartarse de la fidelidad absoluta, rígida y acartonada, para que la sintaxis resulte correcta, natural y, sobre todo, comprensible» (p. 102). Aquí l’autora parla d’una traducció tècnica, on probablement el plantejament ha de ser sobretot comunicatiu, però potser caldria subratllar més aquesta distinció: la naturalitat no sol ser una prioritat de la literatura. I això ens porta a un dels problemes típics de la traducció literària: la tendència a aplanar, a normalitzar els textos, per no patir l’acusació de calcar, d’escriure en translatès, perquè, recordem-ho, «los traductores [...] tienen [...] una misión casi imposible de cumplir: que no se note que la traducción es tal» (p. 54). De manera que l’autor té un marge molt més ampli que el traductor per explorar anomalies o tensar les convencions. Ja Kundera es queixava d’aquest problema, perquè segons ell és justament allò que és nou (i que per tant no té l’aval de la manera d’escriure més convencional i reconeguda com a correcta), i per tant més original, el que la traducció ribota.

Alhora, però, el llibre planteja implícitament la tensió (que a vegades arriba a contradicció) entre aquesta idea de la transparència de la traducció (i per tant la voluntat de no recordar al lector, si més no a través del text, que està llegint les paraules d’Amelia Pérez de Villar i no pas d’Stevenson o d’Octavia Butler) i la suposada fidelitat a l’autor, que tan sovint s’identifica amb la literalitat (i com més literal serà el text, més fàcil que es percebi com a «estrany», marcat, no fluid ni transparent).

L’autora fa servir la comparació de l’intèrpret musical per posar en evidència la importància d’una traducció de qualitat: «¿Les daría lo mismo ir a un concierto donde la Sonata número 30 para piano de Beethoven la interpretara Glenn Gould o el chico de enfrente, que estudia tercero en el conservatorio?» (p. 27). Però la gràcia d’un gran intèrpret és que, alhora que reprodueix essencialment una música que no ha escrit, és capaç de fer-ho amb un valor afegit que sorgeix de la seva personalitat, de les seves tries, del seu toc personal. No és el mateix un Beethoven que un altre. I això que els intèrprets musicals probablement tenen un marge més estret que els traductors! Més encara, el llibre afirma que «Un autor es un creador, alguien que hace algo de la nada. Yo trabajo con palabras, ellas son mi materia prima y, a diferencia del escritor, verdadero autor del texto, con palabras que ya existen y yo debo respetar». No és aquesta una posició d’assumida subordinació? Borges no estaria gens d’acord amb la idea que un autor crea alguna cosa del no-res. De fet, afirmava que la diferència entre una obra «original» i una traducció era que la primera fa el que pot per amagar els seus deutes, mentre que la segona els confessa obertament i insistentment. I situar-se en una posició subordinada no s’adiu gaire amb exigir que et posin el nom a la coberta i la biografia a la solapa (reivindicacions amb què no puc estar més d’acord).

En conclusió, Pérez de Villar representa bé, al meu parer, la ideologia més habitual dels professionals de la traducció (els quals sovint tenen poc o gens d’interès en la reflexió acadèmica sobre el camp; tot s’ha de dir: al revés també passa, hi ha teòrics de la traducció que es diria que no volen saber gaire res de la gent que tradueix cada dia), ideologia que d’una banda presenta certes tensions i d’una altra pot interpretar-se com a qüestionable des d’un punt de vista ètic, màxim quan es fa des d’una cultura poderosa (una ideologia que Berman qualifica d’«etnocèntrica i intertextual»).

Encara dos petits retrets al text. El primer, que la reivindicació de reconeixement que amb tota la raó reclama l’autora per als traductors no s’estengui clarament a altres agents importants de la creació de textos. Penso en aquest cas en la correcció, els retocs de la qual poden transformar un text relativament deficient en un d’excel·lent. És veritat que hi ha algun passatge en què l’autora sembla reconèixer aquestes agències, però alhora una de les poquíssimes ocasions en què surt la figura del corrector és en un fragment on es fa una llista d’elements contra els quals ha de lluitar el traductor, i un d’aquests elements és el «corrector petardo» (p. 106).

El segon, que en esmentar l’estatus del traductor, el text diu que «en España, por ejemplo, la Ley de propiedad intelectual lo encumbra a la categoría de autor (y autor es, sin duda, de la versión en este caso en lengua castellana)» (p. 83). Però a Espanya es tradueix a unes quantes llengües més que el castellà, oi?

Més enllà d’aquestes crítiques, el llibre és un excel·lent repertori d’opinions, problemes, reflexions i casos pràctics sobre la traducció, emeses per una professional prestigiosa amb un bagatge d’experiència tant perllongat com extens (cal recordar que ha treballat en tots els àmbits del camp, i no només en la traducció literària). Per tant, una lectura molt recomanable per a qui vulgui entendre la professió una mica des de dins.

Pere Comellas  
Professor d’Estudis Portuguesos de la UB

Nota de la redacció. Aprofitem aquesta entrada per fer arribar la nostra més cordial enhorabona a Pere Comellas, en ocasió d'haver estat guardonat amb el IV Premi PEN Català de Traducció, per la seva versió catalana de Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa.
https://www.pencatala.cat/noticia/pere-comellas-guanya-el-iv-premi-pen-catala-de-traduccio/

tipus document: 

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.