Un son profund: dietari d’un curs de literatura universal

Una generació sense assaig?: Un son profund: dietari d’un curs de literatura universal, d’Enric Iborra

Iborra, Enric. Un son profund: dietari d'un curs de literatura universal. Barcelona: Viena Edicions, 2013. 366 p. (Carta blanca; 32). ISBN 978-84-8330-758-8. 19 €.

En 1925, Carles Riba afirmava en la conferència «Una generació sense novel·la» que en la cultura catalana hi sovintejava la poesia, però que hi faltaven novel·listes. Un segle després, tenim novel·listes però poc assaig, massa poc, de fet bona part de l’assaig que es publica en català són traduccions d’altres llengües.

Per tot plegat, que aparegui un assaig en català sobre la literatura universal com Un son profund d'Enric Iborra, i que a sobre sigui des de València, podria semblar per si sola una notícia excel·lent; però restringir-la al fet que ajuda a omplir un buit en la nostra petita cultura editorial, seria un comentari reduccionista i provincià, a més d'una injustícia imperdonable. Un son profund és, en la meva opinió, una de les obres més interessants que he llegit en aquests darrers mesos editades en català. Miraré tot seguit de justificar-ho, tot i que no sé si me'n sortiré.

El títol d'Un son profund és extret d'un dels versos de l'Odissea d'Homer, aquell on es descriu Ulisses arribant a Ítaca quan a l'heroi: «un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles, / un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim», versos plens de significats; el subtítol de l'obra ens dóna les coordenades de la seva creació: són els apunts d'un curs de literatura universal impartit pel professor Iborra als alumnes de l'Institut d'Educació Secundària Lluís Vives de València i recollits en forma de dietari. En aquest dietari es comenten les propostes de lectura triades, la reflexió crítica i de relació de la literatura amb d'altres formes d'art (música, pintura, cinema), la reflexió sobre la lectura i el seu sentit últim, i on es valoren també, i això és molt important, les reaccions dels alumnes joves davant d'aquesta selecció d'obres clàssiques.

La Bíblia, l'Odissea d'Homer, Èdip rei de Sòfocles, l'Infern de la Divina comèdia del Dant, el Decameró de Boccaccio, els Sonets i Hamlet de Shakespeare, el Quixot de Cervantes, un tast de Voltaire i Diderot, Madame Bovary de Flaubert i El cosí Basílio d'Eça de Queirós, Maupassant, Baudelaire, Kafka... Aquesta és la llista proposada, justificada per raons acadèmiques i curriculars; en podria ser una altra, de fet Iborra en algunes ocasions discrepa i introdueix i proposa d'altres títols i d'altres autors, fins i tot acaba per proposar la seva llista pròpia. 

Però quan discrepa per la tria ho fa sense enfilar-se dalt la trona, tot pontificant o redactant cànons; la seva proposta és sempre la d'aquell que ha llegit molt i en té una opinió formada, raonada però flexible, no la veritat última. Sota l’aspecte humil d’un dietari d’un professor de batxillerat, anota de manera entenedora la seva erudició sobre els temes tractats i el seu plaer de llegir i compartir lectures, amb respecte a les reaccions que els grans clàssics de la literatura universal seleccionats produeixen entre els alumnes adolescents. Aquests comentaris Iborra els va redactar primer en forma d'entrades en el seu blog La serp blanca, i ara han estat recollits amb encert en un volum per Viena Edicions.

De l'universal al concret: del mite a la recepció, la interpretació i la quotidianitat del mateix mite. I per damunt de tot, la transmissió del plaer i el desig de la lectura. La lectura no com a element icònic ni com a actitud reverencial, tampoc com a una activitat lloable i intel·lectualment saludable, sinó com el privilegi de compartir de tu a tu experiències, plaer sensorial i pensament, una mica el que és la vida.

Amb això voldria expressar que l’obra d’Enric Iborra és molt més que un petit divertiment literari, una llista d'obres a llegir abans de morir o un catàleg de comentaris de text per a adolescents, una eina didàctica. Lluny de tot plegat, el llibre es basa en la capacitat d'empatia amb el lector a través d'una interpretació intel·ligent i compartida de textos de qualitat relacionant-los amb experiències personals i alienes, amb sentiments humans i obres d'art, i sempre –i s'agraeix– sense mistificacions ni tabús. Iborra tracta d'articular el seu discurs sense les mandangues pròpies dels estudis literaris que a l'escola fan de les lectures i els comentaris de text un territori eixorc, un espai a partir del qual deserten tants i tants lectors en el país.

Podríem comparar Un son profund, i en part es podria aventurar que n'és deutora, amb obres com Mímesis d'Enrich Auerbach, Lectures on literature de Vladimir Nabokov, The experience of literature de Lionel Trilling, per citar-ne només tres; totes elles, obres que «a més d'oferir una panoràmica extraordinària de la literatura europea, ens demostra que la lectura, quan s'hi impliquen alhora la intel·ligència, la imaginació i la cultura, [són] un acte de creació, i que la crítica literària pot ser una de les formes més intenses de la literatura.» En definitiva, un plaer per a aquells que els agrada la lectura, per a aquells que volen que algú amb coneixement i passió comenti lectures compartides o els suggereixi alguns títols de profit (jo ja en porto tres, de llegits, arran de la lectura d'Un son profund).

I perquè no sembli això un panegíric, una ensabonada qualsevol, voldria afegir un parell de coses que potser m'haguessin agradat trobar diferentment en el llibre. La primera és una qüestió de disseny: la coberta deliciosa amb el quadre L'explorador, de Rebecca Campbell, convida a endinsar-se en la lectura del llibre, un cop dins, però, al peu de cada plana la paginació, l'autor i el títol del llibre tots impresos en negretes i amb un caràcter massa gran, pel meu gust, fan nosa. M'hagués estimat més un disseny més sobri de tota la caixa del text, fins i tot els títols dels capítols, s'adirien molt més amb el contingut i el to del llibre.

En segon lloc un comentari relacionat amb el contingut: he trobat a faltar un índex de noms i títols al final del volum (i em consta que a algun altre lector també li ha passat el mateix).[1] És evident que això no és una obra de referència, aquella que s'usa i es llegeix de manera no lineal per respondre amb immediatesa a qüestions concretes, però un cop llegit el llibre m'han vingut ganes de recuperar un parell de comentaris sobre dues obres concretes i l'índex m'hauria facilitat les coses. Un cop acabo de comentar això, reflexiono que tampoc no està del tot malament així, vull dir que no disposar d'índex evita una lectura parcial o saltejada de de l'obra, Un son profund es mereix i s'entén millor llegint-lo de principi a fi.

I em deixo de romanços –mon semblable, mon frère– i, com l'autor, tanco tot citant Sant Agustí: «pren i llegeix», si pot ser Un son profund, ja veuran com li ho agraeixen al professor, i encara més al lector, Enric Iborra.

Lluís Agustí


[1] N. de la R.- Enric Iborra va elaborar, posteriorment, un índex alfabètic de noms citats en aquesta obra, disponible en línia en aquest enllaç.

 

tipus document: 

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.