Juliol 2019

«Té cultura… I a mi, què?»

Alberti, Leon Battista. Els avantatges i els desavantatges de les lletres. Trad., Alejandro Coroleu. Martorell: Adesiara, 2018. 185 p. (Aetas; 33). Títol original, De commodis litterarum atque incommodis. Edició bilingüe llatí-català. ISBN 978-84-16948-25-3. 14 €.

«Nouit litteras, quid ad me?» (p. 144), és a dir, «Coneix les lletres; i què?» o, en un sentit més ampli: «Té cultura… I a mi, què?». Amb aquesta frase queda resumida de manera sintètica tota la problemàtica que planteja l’humanista i arquitecte italià Leon Battista Alberti (1404-1472): ¿té sentit dedicar-se als estudis humanístics si, segons sembla, no permeten de guanyar diners i, a més, són menyspreats per la immensa majoria de la gent?

«Literatura y traducción»

Paleologos, Konstantinos. Literatura y traducción (apuntes Traliterarios). Pról., Julio Llamazares. Benalmádena: EDA Libros, 2018. 214 p. (Lecciones de cosas. Ensayo; 24). ISBN 978-84-92821-98-3. 15,90 €.

Literatura y traducción es, tal y como apostilla el subtítulo, una colección de apuntes (tra)literarios del hispanista y traductor griego Konstantinos Paleologos. La acuñación del término traliterario no puede ser más acertada, pues en verdad el autor nos invita a subir a su barco y surcar con él las profundas aguas de la(s) literaturas(s) del mundo, que no podríamos llegar a conocer plenamente sin pagar el peaje de la traducción. Paleologos, como marino experimentado, nos guía por las procelosas aguas de la creación de las generaciones literarias, los poderes fácticos capaces de consagrar y desahuciar escritores, la literatura comparada y sus inevitables sesgos nacionales (y nacionalistas), para llevarnos a mar abierto a (re)encontrarnos con la traducción literaria y su contribución a la fijación de los cánones literarios.

Una nova història de la literatura catalana

Broch, Àlex (dir.). Història de la literatura catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Barcino: Ajuntament de Barcelona, 2013-  . [8] vol. ISBN 978-84-412-2253-3.

Acaba d’aparèixer el volum cinquè de la Història de la literatura catalana, un projecte cultural i literari impulsat conjuntament pel Grup Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. L’obra, dirigida per Àlex Broch, recull i actualitza l’aportació bibliogràfica que el món acadèmic i els estudis històrics han generat al llarg d’aquests darrers trenta anys. Les diferents etapes de l’obra, que tindrà vuit volums en total, han estat dirigides per alguns dels principals especialistes actuals, com Lola Badia, Josep Solervicens, Josep M. Domingo, Enric Cassany, Jordi Castellanos, Jordi Marrugat i Àlex Broch, i hi han participat prop de 70 historiadors i investigadors de la literatura de totes les universitats de parla catalana.

«Carlos Barral: el aristócrata indigente»

Alonso, Juan Ignacio. Carlos Barral: el aristócrata indigente. Madrid: Grand Guignol, 2019. 299 p (Grådo cero; 1). ISBN 978-84-120138-0-1. 18 €.

De recent aparició, Carlos Barral: el aristócrata indigente resulta de la tesi doctoral de l’autor de l’assaig, Juan Ignacio Alonso Campos, dirigida a la Universidad de Alcalá de Henares per Jon Juaristi el 2017, que va intitular-se Carlos Barral, la edición en la España franquista. Com la tesi, el llibre que ens ocupa situa en el centre del relat la tasca editorial de Carlos Barral, com a fita indiscutible en el procés fosc i complex de recuperació del sector editorial després de la desfeta de la Guerra Civil i en unes circumstàncies tan poc propícies per al món del llibre com un règim dictatorial amb mecanismes de control d’informació, com la censura, i una especial vigilància al sector literari, a més de les conseqüències de l’autarquia dels anys quaranta: racionament de paper, d’electricitat, destrucció d’impremtes durant la guerra, etc.

«Cultura escrita y textos en red»

Chartier, Roger; Scolari, Carlos A. Cultura escrita y textos en red. Barcelona: Gedisa, 2019. 140 p. (Diálogos). ISBN 978-84-17690-84-7. 12,90 €.

La comunicación científica ha formalizado un conjunto de procedimientos que estructuran unas reglas de campo reconocidas y asumidas por todos sus practicantes. Se trata de normas cuya solidez radica en supuestos metodológicos, de oportunidad y de reputación. La solvencia de los investigadores, avalada por sus proyectos y publicaciones, constituye uno de los factores más potentes en la conformación del reconocimiento y visibilidad de una especialidad y de sus integrantes.