El Riquer-Valverde, o l’insòlit cas d’un compendi llegívol

Riquer, Martín de; Valverde, Jose María. Historia de la literatura universal. Presentación, Carlos Pujol; apéndice coordinado por Jordi Llovet. [Barcelona]: Gredos, 2018. 2 vol. ISBN 978-84-249-3840-6. 70 €.

Quan una comunitat, més o menys homogènia culturalment, es refereix a una obra amb el nom i cognoms del seu autor o autors, sense importar-li massa el seu títol exacte, estem indubtablement davant d’un text de referència fruit d’anys de treball i dedicació; d’un nombre de pàgines que es compten per milers i que gaudeix d’una vigència absoluta malgrat el pas d’un temps que es mesura en dècades i en edicions recurrents.

Com «el María Moliner», «el Coromines» o «el Vitruvi», la Historia de la literatura universal de Martí de Riquer i José María Valverde forma part d’aquest grup d’obres que van més enllà de ser compendis, enciclopèdies o simples obres de consulta. El que fa diferent aquesta història de la literatura és que ella mateixa és literatura. Així ho defensava a les pàgines de presentació d’aquesta obra, de manera sentida i encomiable, el que fou un dels alumnes més brillants de Martí de Riquer, l’escriptor, traductor i crític literari Carlos Pujol. El seu caràcter llegívol és el que ha fet d’aquesta obra una espècie de miracle. Acaba de complir cinquanta anys des de la primera edició (1968) i, només en l’editorial Gredos, acumula unes quantes edicions, reedicions i reimpressions. Un clàssic.

Ser literatura, esdevenir una obra més per llegir que per consultar, fou el principal objectiu dels seus autors quan es plantejaren escriure una història de la literatura universal. Volien que fos diferent a les que circulaven en castellà fins al moment, sense notes a peu de pàgina, sense aparell crític que entorpís el ritme de la lectura, sense tecnicismes i sense més erudició que l‘estrictament necessària. Riquer i Valverde van fugir de les dades de segona mà per valorar i presentar les obres escollides, i desenvoluparen criteris fonamentats en una lectura directa que, de ser possible, van fer en la llengua original. Així ho manifesten a les primeres pàgines del seu treball, quan expliquen el seu propòsit i estructura: «...nuestros juicios [...] son los que, suficientemente informado, haría el lector medio de nuestra época, reaccionando con esa libertad incoercible de que gozamos todos a la hora de leer por puro gusto [...] contamos al lector nuestras experiencias, aunque no agoten el total de la literatura existente, en lugar de limitarnos a hacer un extracto de manuales históricos.»

Convé insistir en el caràcter no gens academicista ni afectat d’aquesta obra. A poc que el lector mínimament informat hi reconegui els cognoms dels autors, podria pensar tot el contrari. El seu prestigi en els ambients universitaris i intel·lectuals de l’Espanya de la segona meitat del segle XX no necessita comentaris. Riquer i Valverde són, en paraules de Carlos Pujol, dos «titans». Sorprenen tant per la seva capacitat de treball –abordant a quatre mans un tipus d’obra que acostuma a ser signada per col·lectius més nombrosos– com pel seu humanisme. En cap cas són una mostra d’erudició vàcua. Al contrari, constitueixen una actitud de compromís a l’hora de plantejar i fer entenedores les llums i les misèries de la condició humana. Tots dos autors fan bona aquella frase d’un personatge de Terenci de la qual Unamuno en va fer divisa: «Homo sum, humani nihil a me alienum puto».

Per això aquesta obra és molt més que una llista biobibliogràfica d’autors ordenada per època o gènere literari. Com a bons humanistes, fills de la curiositat infinita, ambdós transcendiren els seus àmbits de treball, Riquer el món de la filologia i Valverde el de la història de les idees. Van bastir, així, un relat on és tan important el recorregut per la tradició literària occidental com els diferents moments socials, espirituals i de pensament a través dels quals evoluciona aquesta tradició. D’aquesta manera, el Cantar del Cid explicat per Riquer és la crònica d’un loser, d’un súbdit caigut en desgràcia i, alhora, un retrat magnífic de l’entramat feudovassallàtic. És conegut també que el sentit de l’humor i la ironia, en totes les seves gradacions, agermanaven els caràcters de Riquer i Valverde. Com a les seves classes i a la resta dels seus escrits, en aquesta obra tampoc no manquen el exemples. Els ensumem al retrat psicològic, entre la paròdia i l’admiració, que Riquer fa de Boccaccio a partir del comentari de les seves obres menors; o de manera més subtil, a l’advertència que ens fa Valverde sobre els efectes –o millor dit, sobre la manca d’ells– que ens pot produir la lectura del poemet hermètic Mattina, d’Ungaretti.

Pel que fa a l’estructura d’aquesta Historia de la literatura universal, els autors la van dividir en dos volums. El primer, a càrrec de Riquer, abraça des de les literatures orientals projectades sobre la tradició literària occidental (sànscrita, hebrea i àrab) fins a la literatura anglesa de la segona meitat del segle XVII. El segon volum, signat per Valverde, arrenca amb la reacció classicista a l’esgotament de la literatura barroca, i es clou –tancant el cercle obert amb les literatures orientals que encetaven el primer volum– amb una consideració breu de les literatures de la Xina i del Japó. El criteri principal que defineix l’estructura interna de l’obra és el cronològic, més que el lingüístic o territorial. És així perquè, tal i com s’explica a les pàgines que precedeixen el primer capítol, es busca no trencar el fil de l’evolució de les idees i dels moviments espirituals. Ells han conformat al llarg de la història el patrimoni literari d’aquest substrat comú que hem convingut a denominar cultura occidental.

Per això, i com ens expliquen els autors: «...los grandes novelistas europeos de la segunda mitad del siglo XIX, escriban en ruso o en portugués, se parecen entre sí mucho más que cualquiera de ellos a un compatriota suyo de dos siglos antes». L’altre criteri que ajuda a fixar l’estructura interna de l’obra és l’ordenació per gèneres literaris al si de cada capítol. Tanmateix, aquesta estructura se salta conscientment quan consideren que ho requereix el respecte a la «personalitat» d’un gran autor. L’obra de Shakespeare, Cervantes o Sartre es presenta així en tota la seva complexitat, riquesa i unitat de sentit, sense separar-la per gèneres.

Aquesta última edició del Riquer-Valverde és una reedició del text original del 1968. Es va publicar en tres volums, i ha estat la preferida entre els estudiosos de la literatura i en els cercles acadèmics. La va seguir una segona en 10 volums, publicada per Planeta entre els anys 1984 i 1986. Portava per títol Historia de la literatura universal: con textos antológicos y resúmenes argumentales, i també ha conegut successives edicions sota aquell mateix segell editorial. Com indicava el títol, afegia a la fi de cada capítol una antologia de texts, i el resum dels arguments d’algunes de les obres analitzades. Aquesta voluminosa edició de Planeta incloïa, a més, un important i acolorit nombre d’il·lustracions. Aquest tret la va fer regnar per molts anys a les prestatgeries de les biblioteques públiques i dels instituts de batxillerat, des de finals dels anys vuitanta fins a pràcticament l’actualitat.

El format, però, que ha resistit millor el pas del temps, i que ha gaudit de successives edicions a Gredos, és aquest que torna a presentar-nos la versió del 2018, reunint en només dos volums els tres originals de 1968. Abans d’aquesta darrera que presentem, l’editorial de la cabreta hispànica ja l’havia reeditada en dos volums els anys 2007, 2010 i 2014. Aquestes edicions portaven il·lustrades les cobertes amb vistoses escenes de gent llegint extretes d’obres famoses de diferents èpoques de la pintura universal. Aquest és, potser, l’únic aspecte en què surt perdent aquesta edició del 2018, en l’escàs atractiu de la seva presentació formal. Les imatges de lectors atrapats en l’instant íntim de la lectura de les edicions anteriors han estat substituïdes per una coberta sobre la qual s’ha estampat, a la manera d’un desafortunat trompe-l’oeil, la fotografia d’una relligadura de pell vermella, imitant, fins i tot, el relleu dels nervis. Ni la mise en page ni la jerarquia tipogràfica tampoc queden massa ben resoltes en aquesta coberta.

Però aquest entrebanc «estètic» el supera amb escreix l’element que més interès desperta d’aquesta edició respecte a les anteriors: un apèndix, coordinat pel professor i crític literari Jordi Llovet. Hi actualitza la part de les literatures contemporànies de Valverde, tot repassant la producció de les principals literatures nacionals del període comprès entre els anys 1970 i 2009. El professor Llovet aplega una desena d’especialistes en les principals literatures occidentals que signen els diferents apartats de l’apèndix, segons el model fixat per Valverde en els capítols precedents. El mateix Llovet, però, ens adverteix que el repàs que fa l’apèndix és desigual, perquè no s’ha dedicat un capítol propi a les literatures d’alguns països de l’est d’Europa ni a moltes de les orientals. En favor de l’exhaustivitat, només s’adjunta al final de l’apèndix una llista d’autors i d’obres d’aquestes literatures qualificades de «remotes». El més interessant, potser, de les pàgines que signa Llovet són les reflexions que fa sobre la dificultat d’incloure un o altre autor a mesura que avança el segle XX, atès el debat de fons sobre l’anomenada «tradició literària»: el controvertit, discutit i qüestionat cànon occidental.

En aquest sentit, hi ha consens a l’hora d’identificar i considerar els clàssics de la literatura fins la primera meitat del segle XX, com a continuadors del substrat comú de la tradició literària occidental. És pràcticament impossible, segons Llovet, arribar a un acord quan es tracta de fixar un cànon literari occidental a partir de 1950; des de llavors, al criteri purament estètic s’hi sumen interessos ideològics, polítics o territorials. Per això, els texts del grup de col·laboradors que han redactat aquest apèndix estan «...más de acuerdo con criterios de solvencia estética que de acuerdo con parámetros circunstanciales; pero también se ha comentado en estas páginas hasta qué punto resulta espinoso discernir hoy la buena literatura de la trivial, a falta del sedimento temporal y del peso justiciero de la historia». Un criteri que segueix, en definitiva, la idea de Valverde quan s’enfrontava a la selecció d’autors contemporanis ara fa cinquanta anys i decidia incloure només «...las obras de autores que en este momento pudieran considerarse substancialmente completos y maduros». Explicats, doncs, aquests criteris, és tan sorprenent com justificable el fet que no aparegui, per exemple, Mircea Cărtărescu a la llista de la literatura romanesa, Gonçalo M. Tavares entre els escriptors portuguesos contemporanis, o que Melania Mazzucco o Niccolò Ammaniti mereixin la consideració que els compiladors han negat a Erri De Luca.

Sigui com sigui, la bona salut editorial d’aquesta Historia de la literatura universal ens demostra com n’és, de necessari, el guiatge d’amants de la literatura com Riquer i Valverde. Com ells diuen al pròleg de l’edició de Planeta: «En la literatura nos damos cuenta hondamente de lo que somos todos, aparte de lo que nos diga cada obra, cada autor: somos seres en comunidad, con un mismo mundo para todos, del cual cada uno va contando sus experiencias, que los demás entendemos muy bien poniéndolas en los términos de nuestra propia vida. Y eso no ocurre por una adivinación intuitiva de alma a alma, en comunión mágica e instantánea, sino despacio, palabra sobre palabra, con un vocabulario y una gramática que son de todos y no son de nadie, dentro de una misma lengua: usando unos sonidos y una melodía que pueden parecer naturales y espontáneos si hay acierto, pero que se convierten en un estorbo molesto si el escritor no tiene gracia. Precisamente en la literatura, y es eso lo que la hace ser la mejor expresión de la realidad del hombre, se ve cuán indispensables son esos humildes artilugios de ruidos y de sintaxis para que funcione y viva el espíritu».

No hi ha millor bàlsam, engany més meravellós ni artifici més sublim per fixar les veus dels que ens han precedit i les dels que ens succeiran. Som essencialment literatura i aquesta és, doncs, la nostra història.

Neus Castellano, bibliotecària

tipus document: 

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.