«Is Shakespeare any good?»

Bradford, Richard. Is Shakespeare any good?: and other questions on how to evaluate literature. Chichester, West Sussex: John Wiley and Sons, 2015. 331 p. ISBN 978-1-118-21997-3.

Richard Bradford, catedràtic d’Història i Teoria Literària a la Universitat de l’Ulster, a Irlanda del Nord, porta més de vint anys publicant intensament en el camp dels Estudis Anglesos. Des dels anys noranta ha escrit un ampli ventall de textos, tot cultivant gèneres diversos; així, la biografia, amb obres dedicades a Philip Larkin, Martin Amis i Alan Sillitoe; monografies entorn de John Milton i Kingsley Amis, i estudis dedicats a avaluar l’obra literària des d’una perspectiva històrica, tot parant atenció a aspectes formals (vegeu, per exemple, A linguistic history of English poetry, stylistics, i el llibre que fa poc va aparèixer Augustan measures: restoration and eighteenth-century writing on prosody and metre). La seva monografía dedicada al formalista rus exiliat als Estats Units, Roman Jakobson: life, language, art és també pertinent en aquest sentit.

El disseny de la coberta del llibre i, més concretament, la pregunta formulada al títol, Is Shakespeare any good? –tot incloent-hi el nom del poeta i dramaturg del cànon literari en llengua anglesa per excel·lència– semblen indicar que tenim entre mans una obra potencialment provocadora i, sens dubte, l’ambivalència expressada entorn a Shakespeare (p. 123-129) pot resultar com a mínim polèmica. No obstant això, aviat resta evident que l’obra constitueix el fruit d’una provocació. L’autor és un home emprenyat. El seu estat és conseqüència d’una reacció davant dels interrogants formulats entorn del que constitueix la literatura a l’últim quart del segle XX per crítics com el francès Michel Foucault i el desenvolupament dins els departaments universitaris d’Estudis Anglesos de les aproximacions teòriques d’interpretació de l’obra literària ençà de «la mort de l'autor», registrada a l’assaig de Roland Barthes l’any 1968, i recollides sota el paraigua del postestructuralisme.

Els responsables són diversos, com també les teories defensades, des de Jonathan Culler i Terry Eagleton a Oxford, aquí considerats dogmàtics (p. 150); els crítics nord-americans Stanley Fish, titllat de «fraudulent» (p. 148), J. Hillis Miller, presentat entre d’altres com a «evangelista» (p. 154) de la Deconstrucció, i el fundador del Nou Historicisme, Stephen Greenblatt, incapaç, segons Bradford, de sentir el missatge de Shakespeare que el llenguatge literari i, més concretament, el de la poesia, és intrinsicament diferent al llenguatge no literari (p. 118-119); el filòsof francès nascut a Argèlia Jacques Derrida, convertit en accessori intel·lectual de moda, entre d’altres (p. 84), i els crítics relacionats amb el Centre for Critical and Cultural Theory de la Universitat de Cardiff, a Gal·les, creat l’any 1989, alguns dels quals van dedicar els seus esforços a rellegir Shakespeare tot utlitzant el Materialisme Cultural, com ara John Drakakis i Terry Hawkes, aquest últim, un dels fundadors. Bradford responsabilitza a tots els esmentats de les conseqüències fatals («ghastly»), al seu parer, de l’origen i de la pervivència dels estudis teòrics a les universitats (p. 152-153).

Les nombroses publicacions de Bradford donen fe dels seus coneixements dels estudis literaris en llengua anglesa. Ha llegit extensament i està ben informat a partir dels clàssics d’Occident fins a la literatura contemporània popular en llengua anglesa, tot reflectit en aquesta obra. A més, demostra la seva capacitat d’anàlisi del text quan parla, per exemple, del poema «The Flea» de John Donne o Northanger Abbey, la novel·la de Jane Austen; però la redacció està interrompuda per rampells, que evidencien una veu carregada de ràbia i una visió fins i tot apocalíptica. A la introducció, l’autor declara que el propòsit principal del llibre és el de construir ponts entre els judicis instintius [sic] i l’avaluació enraonada (p. 3). Malaraudament, no aconsegueix un equilibri entre la seva concepció de l’obra literària i el que ha de ser la seva avaluació, arrelada, al seu parer, en la creativitat de l’autor, l’artista (p.140-141, 165) i la seva resposta davant de les aproximacions d’una altra mena, no exclusivament lingüístiques. La reacció visceral ja és visible al sumari, en algun títol dels vuit capítols del llibre, així «The dreadful legacy of Modernism» [El llegat terrible del modernisme] i «Mad Theories» [Teories esbojarrades] (l’èmfasi és meu). Sens dubte, el tarannà experimental del modernisme (T.S. Eliot, James Joyce, Virginia Woolf) i la prosa sovint complexa de les obres teòriques representen tot un repte; per altra banda, Bradford no tolera el que considera la seva manca d’accessibilitat per al gran públic.

No obstant això, qualificar-les de «dreadful» i «mad» no mena a la comprensió; sembla simptomàtic d’una desesperació. A més, tot endinsant-nos en el text, trobem que la teoria (amb T majúscula) adquireix la dimensió d’un monstre: desmembra i magola salvatjament (primer paràgraf de la introducció al llibre!); s’ha apoderat de la disciplina dels Estudis Anglesos de forma addictiva (p. 131); ha sufocat l’oportunitat brindada a la disciplina d’afirmar la seva raó de ser i el seu mèrit (p. 133) i ha censurat d’una manera estalinista («Stalinesque»), sense soroll (p. 134), l’estètica literària com a mitjà per avaluar i jutjar la qualitat d’un text. Tot plegat constitueix una «calamitat» (p. 164).

Per descomptat, la convicció de Bradford respecte el que haurien de constituir els estudis literaris pot considerar-se legítima. Ara bé, és lamentable que no hagi pogut reconèixer alguna cosa positiva d’unes aportacions teòriques que també han portat alumnat i professorat universitari a reflexionar entorn de la seva disciplina i el seu quefer quotidià més enllà del «sentit comú», tan valorat per Bradford. Posats a formular preguntes, ¿la teoria no ha constituït un enriquiment si, com és el cas, ha estimulat el debat? No ens convé tolerar-nos? Per altra banda, si una teoria determinada s’entén com a nociva, no ens obliga a enraonar el rebuig, no limitar-nos a l’espeternec?

Sense dubte, Is Shakespeare any good? revela una sensibilitat analítica (vegeu, per exemple, els comentaris entorn de dos poemes de Philip Larkin al capítol dedicat a «Evaluation») i evidencia una dedicació a la disciplina d’Estudis Anglesos, però en gran mesura contradiu el que anuncia el subtítol del llibre: més que assenyalar com avaluar la literatura, prescriu com no avaluar-la. A la propera, podria tenir present l’equilibri en el moment d’enjudiciar («the judgmental poise», p. 230) apuntat en relació amb George Eliot.

Jacqueline Hurtley  
Professora emèrita de Literatura en llengua anglesa de la UB

tipus document: 

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.